Verdals

Sense Barbie no hi ha Ken

Gosling, disconforme per l’absència de Gerwig i Robbie en els Oscars

Inés Martín Rodrigo

Com que la velocitat a la qual avui es transmet la informació està a un pas de superar la de la llum, dono per fet que a hores d’ara de la setmana tots estem al corrent de les nominacions als premis Oscar d’aquest any. No fa falta ser un amant del cine. És d’aquestes notícies que formen part del mainstream, el corrent normatiu que determina els gustos predominants en la societat. També té a veure amb el poder de la cultura nord-americana, una indústria a la qual és difícil resistir-se i que estipula els llibres que llegim a Europa, les pel·lícules que veiem, la música que escoltem i fins i tot el que pensem. Hi ha comptades excepcions, heroiques resistències a la francesa, però no és això del que volia parlar. M’alegra que dos compatriotes, J. A. Bayona i Pablo Berger, hi hagin sigut nominats. El primer opta a dues estatuetes, pel·lícula internacional i maquillatge i perruqueria, per La sociedad de la nieve, que recrea l’accident aeri ocorregut als Andes el 1972. El segon podria guanyar l’Oscar al millor llargmetratge d’animació gràcies a Robot dreams, film que recomano tant com berenar una palmera de xocolata. Però, a més d’aquesta orgullosa joia, les nominacions de l’Acadèmia de Hollywood em van deixar un regust amarg amb certs tocs d’anacronisme.

Barbie, la pel·lícula amb què Greta Gerwig, la seva directora, dona una puntada de peu, suposadament innocent, frívola i naïf, segons la meva opinió brillant, al sistema heteropatriarcal, ha aconseguit només vuit nominacions. Faig servir l’adverbi de manera perquè es mereixia més, especialment en la categoria de millor direcció ("¿No hi ha nominació per a Greta Gerwig? ¿De debò és cert?", va escriure Stephen King a X), on la francesa Justine Triet és l’única dona nominada per Anatomía de una caída.

No m’agraden les quotes. No les utilitzo mai per argumentar ni justificar les meves posicions. Em remeto a un estudi, publicat el 2020 per The Guardian, segons el qual des de la primera edició dels Oscars (aquest any se celebrarà la número 96) únicament un 14% dels més de 10.000 nominats van ser dones. Una bretxa de gènere que s’accentua en la categoria de millor direcció. Va ser Kathryn Bigelow la primera dona que va guanyar aquest Oscar, el 2010, amb un film ple de testosterona, En terra hostil. Des d’aquell moment, i ja han passat 14 anys, únicament dues cineastes més ho han aconseguit: Chloé Zhao (Nomadland, 2021) i Jane Campion (El poder del perro, 2022).

Notícies relacionades

El poder el continuen exercint ells. Continuen sent jutge i part de les nostres vides professionals. El crític de cine més influent d’aquest país, que al seu dia va assegurar que no havia entès Barbie, que no li trobava "la gràcia", és això, crític. El mateix passa en la literatura, on les ressenyes elaborades per dones són una excepció. Tot i que si tenim en compte que, segons la primera enquesta del CIS sobre la percepció de la igualtat i els estereotips de gènere, un 44,1% dels homes creuen que el feminisme ha arribat tan lluny que ara se’ls discrimina a ells, no cal dir res més.

Hi ha injustícies més visibles que d’altres, i hi ha qui fa per visibilitzar-les. Ryan Gosling, l’actor que interpreta Ken i que està, ell sí, nominat a l’Oscar per aquest paper, va emetre un comunicat, després de conèixer-se el veredicte de l’Acadèmia, en el qual manifestava la seva disconformitat davant l’absència de la directora i de Margot Robbie, Barbie a la pel·lícula. "No hi ha Ken sense Barbie i no hi ha pel·lícula de Barbie sense Greta Gerwig i Margot Robbie, principals responsables d’aquest film que ha fet història i que ha sigut globalment celebrat", va dir. Això l’honra, però hi ha alguna cosa en la meva mentalitat, modelada per la societat heteropatriarcal en la qual m’he criat, que em fa veure-ho com un gest d’heroïcitat viril, com el fornit cavaller que acudia sempre a rescatar la princesa del castell. Prefereixo el final de Barbie.

Temes:

Barbie

Inicia sessió 0 Comentaris

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç