Feijóo, de polític a pancartista

Per molt que, de tant en tant, hom es podia aferrar a petits indicis per creure que Feijóo no era un hiperventilat forassenyat, dels molts que pul·lulen en les files de l’espanyolisme, el cert és que una vegada i una altra s’esforça a confirmar-ho. No només ha deixat de ser una mena de promesa d’una dreta liberal a l’europea, com es venia el producte quan va fer el salt de Galícia a la capital del regne (i ho podia semblar, a tenor d’algunes declaracions inicials), sinó que s’ha convertit en el titella que es mou amb la mà del gran capità Aznar.

Com acostuma a passar des de temps immemorials, la dreta espanyola és incapaç de desconstruir-se el més mínim, secularment instal·lada en els quatre paràmetres que l’allunyen del millor conservadorisme europeu: la seva resiliència a modernitzar les qüestions que incumbeixen els drets civils; la seva temptació a confondre l’Estat amb el seu partit i els seus interessos; el desvergonyiment amb què fiquen mà a les clavegueres de l’Estat per imposar situacions repressives; i la necessitat patològica de convertir la qüestió catalana en una bossa perversa i histèrica de vots, mitjançant un relat extrem que se situa en la memòria de l’Espanya fosca. Veure un dirigent polític del segle XXI que aspira a presidir un estat de la Unió Europea, convertit en un pancartista tot a cent, que fa lloances a un jutge ideològic, crida a la "rebel·lió" -concepte molt adient en la tradició de l’espanyolisme- contra un pacte polític democràtic, i fa seva la rancúnia i l’esperit de venjança dels sectors més ultres, resulta esfereïdor. De fet, està repetint, fil per randa, els mateixos moviments obsessivament anticatalans de les èpoques anteriors: de les campanyes contra l’Estatut i la guerra contra el català, a la revolta contra l’amnistia, amb Catalunya en el centre de la seva dèria ideològica. És un fet que Feijóo ha desaparegut completament en la teranyina de l’integrisme aznarista, veritable guru de tota aquesta secta, i la manifestació d’aquest diumenge és un graó més cap a enlloc.

Aznaritzat i mutat en el procés, aquest és el fet que hauria de plantejar-se el líder del PP: que tota aquesta follia histriònica en contra del joc democràtic només el condueix a les posicions ultramuntanes de les dretes europeus més indefensables. Feijóo podria haver aspirat a ser una Angela Merkel o un tory en versió domèstica, però ha optat per emular un Viktor Orbán qualsevol, i el resultat és un partit que abandona qualsevol temptació centrista, i queda definitivament atrapat en la lògica dels sectors més irredempts. De fet, a Feijóo li està passant el mateix que a l’esquerra amb el tema del Pròxim Orient: si aquests han comprat el relat maniqueu de l’extrema esquerra i l’han fet seu, el PP ha assumit íntegrament el discurs de l’extrema dreta, i, en conseqüència, ha quedat devorat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Hi haurà qui voldrà veure alguna bondat en aquesta radicalització, no endebades quan més a l’extrem se situa Feijóo, menys espai li deixa a l’ultrisme d’Abascal. Certament, és possible que aquesta maniobra li proporcioni alguns guanys electorals, però a costa de quedar jivaritzat i totalment acotat en unes fronteres impermeables on no tenen cabuda els sectors més centrals.

Deia Pedro Sánchez en una entrevista recent que el fet que el PP no hagi qüestionat l’operació Catalunya, és la demostració que ho tornaria a fer. No hi ha dubtes sobre això, però no per l’anècdota concreta, sinó per la categoria: el PP creu fermament que és el salvador de la pàtria -la seva, la que no inclou nacions, ni permeabilitats ni flexibilitats-, i com a salvador s’atorga la potestat d’embrutir, potinejar i asfixiar l’estat de dret. I per molt que al llarg de la història del partit sempre hi ha hagut algun líder que semblava o aparentava o volia dir que deia que potser seria alguna cosa nova, allunyada de la seva patètica herència, al final tots tornen a la cleda, secularment atrapats en una retroalimentació ideològica que els impedeix mirar enllà. Instal·lat en aquesta idea pètria de l’Estat i impermeable a l’evolució, el PP que es vanta de patriotisme a dojo, acaba sent el que més ofega Espanya i l’allunya de la modernitat. És la versió 2.0 de la involució de sempre.