Gàrgoles
Entre la mort i la vida
‘Travy’ és un relat que emociona perquè fa riure i et gela el cor, perquè t’enfronta a la inevitable presència de la mort
L’obra és la conjunció de la història del teatre gestual, de l’‘slapstick’, de la comèdia de pallassos
zentauroepp45297471 icult181002122422
La primera vegada que vaig veure Oriol Pla en un escenari va ser fa onze anys, quan ell tot just en tenia vint, en l’espectacle Jo mai, d’Iván Morales. Era un jove sense futur (o sense convencions) que compartia amistat amb uns altres joves en un bar. Aquell muntatge era excel·lent i trencador, però sobretot valia la pena per aquell actor, pràcticament debutant, que magnetitzava l’espectador. Després, per exemple a Ragazzo (la història de la mort de Carlo Giuliani, l’activista assassinat a Gènova el 2001 en la cimera del G-8), l’atracció d’Oriol Pla, la combinació de nous llenguatges amb una fecunda tradició familiar, era la d’algú físicament incombustible, teatralment robust. I així, en altres obres, en pel·lícules i sèries.
Resulta que Oriol Pla és fill de Quimet Pla i Núria Solina. Quan ho vaig saber, vaig pensar que aquell ritme accelerat, aquella percepció innata del que significa actuar, no eren sinó la conseqüència (amb els afegits que calguin, fruit de la pròpia experiència) de ser membre d’una família que simbolitza l’efervescència del teatre català de carrer dels anys 70 i 80. Una tradició importantíssima, que no solament va capgirar la idea d’espectacle, sinó que també ens va fer com som, i que aquí es concentra en Els Comediants (Quimet Pla) i el Circ Cric (Núria Solina). Una tradició de la qual són hereus Oriol Pla i la seva germana Diana i que, encara ara, continua existint amb companyies com Teatre Tot Terreny, la de la família Pla Solina.
Des d’aquest dimecres i durant tot el mes de febrer, a la Biblioteca de Catalunya, La Perla hostatja Travy, la definitiva conjunció de la història col·lectiva del teatre gestual, de l’slapstick desmesurat, de la comèdia de pallassos, amb els episodis "entre murs" d’una troupe que "va a la recerca de la vida a dalt de l’escenari". Estrenada el 2018 i després d’enrenous burocràtics, de la mà de Bitò Produccions, ha tornat als escenaris, perquè, com diu el productor Josep Domènech, "és una d’aquelles coses que la gent havia de poder veure". Poder-ne gaudir, poder relligar el passat i el futur en un relat que emociona perquè fa riure i et gela el cor perquè t’enfronta a la inevitable presència de la mort. En la introspecció familiar dels Pla Solina hi ha gags memorables ("il castello maledetto" del "gran Sibartini" n’és un; la truita que fa Quimet Pla mentre recita el monòleg de Hamlet), hi ha complicitat emotiva i també hi ha una síndria que, de cop (i tots estem convidats a l’explosió) s’esberla. Mentrestant, la vida: epidèrmica i substancial, hilarant i dramàtica. La vida.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
