Llei seca amb el mòbil a l’escola
La Conselleria d’Educació de la Generalitat ha acabat per aprovar unes instruccions sobre l’ús dels mòbils als centres educatius més estrictes del que es preveia. El curs vinent, les escoles i els instituts hauran d’aplicar els criteris aprovats ahir pel Govern, prèvia modificació dels seus reglaments interns. Els telèfons intel·ligents quedaran vetats sense cap excepció en l’educació primària i només es podran utilitzar excepcionalment en activitats acadèmiques dirigides pel professorat en l’ESO (12 a 16 anys), exclosos explícitament la resta de moments i espais de l’horari lectiu, des del pati i el menjador escolar fins a les sortides escolars.
La resolució final suposa una rectificació no menor de la postura que mantenia el departament que dirigeix la consellera Anna Simó en el moment que es va generalitzar el debat sobre l’ús escolar del mòbil. De defensar l’autonomia de cada centre per establir la seva pròpia regulació a preservar-la només formalment, a l’haver fixat unes directrius que gairebé no deixen marge perquè cada centre consideri com aplicar en aquesta matèria el seu projecte educatiu. De considerar que els instituts són el lloc on s’ha de formar els alumnes sobre els usos responsables i segurs de les tecnologies que els connecten, i que això és difícil aconseguir si són l’únic espai on no són presents, a limitar-los a activitats molt concretes. No sembla que aquest gir es degui únicament a com s’ha desenvolupat el debat en la comunitat educativa durant els últims mesos: el fòrum en el qual s’havia de plasmar aquesta reflexió és el Consell Escolar de Catalunya, que ja va emetre un informe que ha quedat desbordat finalment per la normativa del departament: on aquell document parlava de regulació i no de prohibició, s’ha optat per mantenir només eufemismes ("restricció" total, general o parcial, segons l’etapa) per optar per un enfocament més prohibicionista que sembla més aviat influït per la pressió de veus extraescolars.
Amb tot, és evident que en una etapa com la infantil l’accés als mòbils és flagrantment prematur i que en d’altres de superiors l’ús de les pantalles a l’aula és un factor de distracció a l’aula (tant si són les dels mòbils com les de les tauletes o portàtils, la generalització dels quals sembla haver quedat al marge del debat) que s’ha de controlar (i ensenyar a controlar) sense renunciar a les oportunitats que obren. També és innegable que alguns dels problemes més evidents (accés a continguts inadequats a cada edat, incomunicació en l’entorn pròxim o familiar, foment del sedentarisme, pèrdua d’hores de son) es desenvolupen sobretot durant la resta de la jornada, quan l’alumne i les seves famílies haurien de prendre consciència de pautes i restriccions, que difícilment podran rebre de manera raonada des d’un altre entorn que no sigui l’escolar. Més discutible és l’exclusió del mòbil en espais de socialització com és l’hora del pati. La imatge d’adolescents absorts en una pantalla en lloc d’interactuar entre ells no és gaire estimulant. Però ignorar que aquesta interacció social es pot mantenir en aquell moment de llibertat entre classe i classe comunicant-se amb altres persones fora del recinte escolar, o que mostrar-se continguts de tot tipus i comentar-los és una part més d’aquesta vida social que els adolescents desenvolupen en aquells moments, sembla més aviat tancar els ulls a la realitat.
