Deures per als pares

Sí que és cert que els pares d’adolescents d’avui han de gestionar un fenomen nou: els mòbils. Els seus fills són nadius dels mòbils, van néixer ja gravats i fotografiats, van aprendre instintivament l’ús de la pantalla tàctil, i van socialitzar a través d’aplicacions i contingut compartit. Al principi feia gràcia, però d’un temps ençà hem comprès que els algoritmes, els likes, els reels i els tiktoks tenen un costat fosquíssim. Els adults es queixen que les pantalles han esclavitzat els joves, que semblen zombis enganxats a la pantalla, incapaços de mantenir l’atenció en una conversa sense consultar les notificacions cada poc.

Després d’haver-los regalat mòbils a edats molt primerenques, els pares fa ja temps que carreguen contra les escoles i els instituts en els grups de WhatsApp i en les notes de veu que s’intercanvien. Als mòbils se’ls atribueix el desastre de l’informe PISA, les carències en comprensió lectora, l’augment del consum del porno, el bullying, la multiplicació dels problemes de salut mental, el racisme, el masclisme i la incomunicació entre ells i els seus fills. Se’ls atribueix aquests mals com a causa, no només com a mitjà que amplifica i multiplica els efectes. I el matís és important: si la causa dels problemes és el telèfon mòbil, és lògic pensar que sense pantalles no hi hauria problemes. Una forma com qualsevol altra de pensament màgic.

Després de resistir-s’hi, argumentant que educar sempre és millor que prohibir, les autoritats han decidit desterrar el mòbil de les aules. Catalunya acaba d’aprovar un reglament que decreta que els mòbils seran prohibits per complet a primària i, excepte en activitats educatives, a secundària, inclòs el pati i les sortides escolars. Per a alguns pares la mesura queda curta: la seva ànsia és que es prohibeixi que els adolescents tinguin mòbil fins a edats com els 16 anys.

Segurament els professors respiraran alleujats amb la prohibició, perquè treu un element de distracció i de conflicte a les aules, on no hi ha escassetat d’això. Des d’un punt de vista pedagògic, hi ha motius per estar a favor de la regulació. Molts pares aplaudiran que els seus fills no utilitzin el mòbil a l’institut, pot ser que fins i tot el deixin a casa (ho dubto). Això sí, és inevitable preguntar-se que, si els pares no volen que els seus fills utilitzin el mòbil a l’hora del pati a l’ESO, ¿per què van comprar l’aparell als seus fills o els permeten portar-lo a la motxilla? El no, tan pesat i difícil, que el digui un altre.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

El debat dels mòbils (i les tauletes, i els ordinadors) té diverses esferes. Una és educativa/pedagògica: comprensió lectora, atenció, capacitat de concentració, educació en el món digital, socialització entre els joves, etcètera. Una altra és l’àmbit educatiu que competeix a les famílies. I aquí, a aquesta generació que ara educa els adolescents li agrada externalitzar responsabilitats als docents al mateix temps que els regateja autoritat.

L’ús del mòbil s’ha de regular i s’ha d’educar a casa. Si una família no vol que el seu fill de 12anys tingui mòbil, no fa falta promoure una iniciativa legislativa popular, n’hi ha prou de no comprar-l’hi. Una vegada els mòbils s’han prohibit a les aules, els deures ara són per als pares. És a les famílies on cal detectar i gestionar els innegables reptes, problemes i també oportunitats que presenten els mòbils i el món digital.