Del futur com a amenaça

El futur com a amenaça domina els pronòstics i la prospectiva. El canvi climàtic i la reducció de la biodiversitat. Els conflictes enquistats, les guerres que anuncien més guerres; i les que no anuncien res perquè ni surten als telenotícies. Aquest any mig món -literalment- anirà a eleccions, de les quals es parla des de la por: dels populismes i de l’extrema dreta, i de les polaritzacions que comporten. Les tensions migratòries que no sabem com resoldre i de les quals només ens preocupa com frenar-les i controlar-les perquè perilla el nostre fràgil equilibri social. Una anomenada intel·ligència artificial de possibilitats tan grans com incertes, però que es vincula a un increment del control social, a la pèrdua d’autonomia personal, a una brusca reordenació de les condicions laborals i a un increment de la precarització. La pobresa endèmica en estats que encara anomenem per inèrcia estats del benestar; i les propostes de polítiques econòmiques que requereixen l’empobriment cert d’avui com a condició per a una incerta qualitat de vida d’aquí uns anys. La persistència de les desigualtats -i la violència- de gènere. La confusió interessada entre allargar la vida i posposar la mort. I, com a resum, el canvi de l’agenda de temes quan es parla dels joves, que sempre han estat l’instrument preferent per parlar del futur: fracàs (escolar o no), depressions, suïcidis, inseguretats de tota mena... El futur com a amenaça.

Per això cada vegada sentim més gent que diu que ja no vol mirar els telenotícies, que s’incrementa la desmotivació a la feina o que la incapacitat per als compromisos estables ha esdevingut una pandèmia. I, és clar, sempre les receptes habituals: educació en valors, combatre l’individualisme i petició de polítiques contra les xarxes i les pantalles, mentre als parlaments tothom està enganxat al mòbil.

Però potser, només potser, ens cal revisar una mica la nostra manera de pensar i parlar sobre el futur. Som hereus d’una visió del futur que ens el fa veure com una realitat que ens ve a sobre, de manera gairebé automàtica i que ha de ser per definició positiva, altrament és una estafa. El futur el pensem exclusivament com a resultat de forces que no controlem, fora del nostre abast; que només és legítim com a projecció dels nostres desitjos de millora i que només demana la nostra acceptació passiva envers qui faci la proposta més creïble. Hi ha maneres de parlar del futur que només pot ser pròpia d’irresponsables. De gent que ha permès la substitució de la responsabilitat pel joc pervers del m’agrada / no m’agrada. La pregunta que ens hem de fer no és qui diagnostica millor el futur que ens ve a sobre, sinó com contribuïm a configurar-lo. El que necessitem no són portadors de notícies sobre el futur, sinó portadors socials de l’esperança. Perquè el que es contraposa al futur com a amenaça no és un futur de brilli-brilli, sinó el present com a promesa.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El present com a promesa. O, millor, els presents -els molts i diversos que hi ha- com a promesa. Sense negar estúpidament els interrogants i les ombres que hi ha, però posant de relleu que arreu hi ha iniciatives plenes de qualitat humana. Que ningú hi ha de renunciar per sentir-se inútil o impotent, ans al contrari. Que els anhels de vida plena i diferent no són nostàlgies boiroses, sinó energia que hem de canalitzar. Des del present. Mirem tot el que tenim al voltant que és real i concret i que, alhora, mostra el que és possible. Ens costa de veure-ho perquè el futur com a amenaça ens enterboleix la mirada, i ens dificulta veure les possibilitats del present. I, sobretot, vincular-nos-hi. Potser sí que hi ha individualisme, però és un individualisme sense subjectes. I esdevenir subjecte no vol dir negar el futur com a amenaça, sinó posar el focus en el present com a promesa.

Recordant sempre el que digué V. Havel: l’esperança no és la convicció que alguna cosa sortirà bé, sinó la certesa que alguna cosa té sentit, independentment de com acabi.