La vida malalta
Lidiar amb els pitjors moments de les malalties dels meus pares
No és fàcil conviure amb la malaltia. Sí, presentada amb l’article determinat davant, ja que, tot i que hi ha afeccions més terribles que d’altres, la condició és la mateixa: el desterrament del país dels sans. No amb aquestes paraules exactes, però sí semblants, ho descriu Christopher Hitchens en Mortalidad, les memòries en què narra els 18 mesos de turment que va passar des que li van diagnosticar càncer d’esòfag fins a la seva mort, el 15 de desembre de 2011. L’escriptor, polemista brillant, va experimentar, durant el tractament i la seva agonia, la transformació que tot malalt pateix i davant la qual no pot fer res: un canvi dràstic, irreversible, en la relació amb el món que l’envolta. Per entendre el que li passava, Hitchens va recórrer a les paraules, perquè només hi ha una manera assenyada d’intentar comprendre el que la malaltia comporta, i aquesta és l’escriptura.
Abans de morir, Tolstói va dir: "No entenc què se suposa que he de fer". De fet, han sigut molts els autors que al llarg de la història recent de la literatura han aspirat a això, uns amb més èxit que altres, sigui com a pacients o com a cuidadors. Són nombrosos els noms que ara recordo (el mateix Tolstói, Susan Sontag, Oliver Sacks, Henning Mankell), tot i que n’hi ha un que he tornat a rellegir aquests últims dies: Anatole Broyard. A Ebrio de enfermedad, llibre publicat després de la seva mort, per càncer de pròstata, el prestigiós crític del suplement literari del New York Times, escriu: "Freud va dir que tots els homes estan convençuts de la seva pròpia immortalitat. Jo sens dubte ho estava. M’havia entretingut al llarg de la vida fins a arribar a aquest punt, i quan el metge em va dir que estava malalt va ser com una descomunal descàrrega elèctrica. Em vaig sentir galvanitzat. De sobte vaig ser una persona nova. Tots els meus antics i trivials jos van caure un per un i em vaig veure reduït a l’essència. Vaig començar a mirar al meu voltant amb ulls nous". Els ulls del que veu aproximar-se la mort.
El motiu que hagi tornat a les pàgines de Broyard té a veure amb la meva història personal. Per raons que no ve al cas explicar, literàries, estic lidiant amb els pitjors moments, en forma de memòries, de les malalties que van acabar amb la vida dels meus pares. Els dos van morir de càncer. La meva mare, fa gairebé 27 anys. El meu pare, fa cinc mesos. Tots dos van patir indiciblement, però cadascun va afrontar la seva condició de malalt, aquest desterrament del país dels sans del que parla Hitchens, de manera diferent, condicionada pels seus caràcters, que van canviar, a més, durant les seves malalties.
Notícies relacionadesLa meva mare ho va fer des de la ingenuïtat dels seus 40 anys, sense renunciar ni un dia a l’alegria. El meu pare, en canvi, es va arrupir en la difícil intimitat del pacient i va voler preservar la seva privacitat fins al final, sense compartir, ni amb les persones que érem al seu costat, com se sentia. La meva mare no va renunciar a la sociabilitat. El meu pare va abraçar, de vegades massa, la soledat. La meva mare va incorporar la malaltia a la seva estètica (perruques, barrets). El meu pare va preferir no ser vist. La meva mare parlava de plaers de la vida fins i tot dies abans que la sedessin. El meu pare va agonitzar refugiat en una afàsia que va arribar a contagiar-me a mi, incapaç d’articular paraules que li procuressin alguna cosa de consol. Fràgils els dos, vulnerables, aterrits. Profundament humans.
Perquè la mort és més humana que la vida. Ho he descobert llegint Christian Bobin. Fa dies, dos amics escriptors em van regalar el seu llibre Autorretrato con radiador, "amb l’esperança que hi trobis una mica de llum". I així ha sigut. "Parlo molt de mort en aquests quaderns –diu Bobin–, però no puc elegir les meves paraules i si, llegint-me, venen ganes de provar un bon vi, de fer-li una visita a algú a qui s’estima o d’arribar tard a treballar, doncs bé, aquest llibre haurà trobat la seva veritable alegria". Brindo per això, per ell i pels meus pares.
