Contes de terror
"La dona havia acudit el dia abans a l’hospital perquè estava a punt de donar a llum, però va caldre enviar-la de tornada al camp de refugiats. Aquella nit li va sobrevenir el part i només la seva germana la va poder acompanyar. Va parir en una latrina, sense material ni ajuda sanitària, i allà mateix va morir el seu nadó". Els silencis a la ràdio poden transmetre molts missatges i el que va seguir aquest relat destil·lava impotència i ràbia. Tots els que érem davant un micròfon ens vam quedar muts per un instant després d’escoltar la Ruth Conde, una infermera gallega de Metges sense Fronteres que acaba de tornar de Gaza, de l’únic hospital pediàtric que encara funciona a Rafah, a la frontera amb Egipte. I ha tornat amb material per escriure diversos contes de terror. El dolent és que no són contes. S’està donant d’alta a dones una hora després del part, es practiquen cesàries sense anestèsia, falten sutures quirúrgiques, els nounats se’n van a casa (¿a casa?) despullats perquè no hi ha roba per a nadons... i el que falta per venir. Perquè ara mateix a Gaza hi ha unes 50.000 dones embarassades –dades de l’ONU– i més de 5.000 han de donar a llum aquest mes de febrer.
Jo soc de lletres, però quan Ruth deia que "en els quatre mesos des que va començar aquesta guerra han nascut uns 20.000 nens a Gaza", em va sortir el càlcul de manera automàtica: "20.000 de nascuts i 10.000 morts". A raó de 100 cada dia. Són xifres insuportables. Encara gràcies que després de l’esgarrifós testimoni de la Ruth, la psicòloga Patricia Gutiérrez, que ha escrit un llibre meravellós, Descubre (tus) valores (Ed. Octaedro), ens va parlar de la resiliència, aquest miracle d’adaptació davant les grans adversitats que podem activar els éssers humans. A Gaza no en tenen cap altra. Però a nosaltres ens toca exercir-ne algun altre dels que la Patricia ha inclòs en el seu estudi. L’empatia, per exemple. I la compassió. I la solidaritat. Per cert, m’agradaria veure quin valor desplegarà la Ruth avui quan es reincorpori al seu hospital a Santiago de Compostel·la i algú es queixi perquè fa 20 minuts que espera. Aposto per la paciència.
