El VAR i l’amnistia

Més enllà de la hipòtesi de l’existència d’una mà negra (que no descarto, però que no és objecte d’aquesta reflexió), l’existència del VAR en el futbol ha derivat cap a la consolidació d’un arbitratge alternatiu. Tens la sensació que ja no serveix simplement per aclarir dubtes o per esmenar errors evidents, sinó que s’utilitza com una eficaç arma que incideix en un replantejament de les jugades i que juga amb la freda serenitat del jutge que s’asseu davant una pantalla i amb la pressió de l’àrbitre que actua en un escenari sorollós i apassionat. De fet, que el del VAR, en una ridícula posada en escena, vagi abillat com si trepitgés el terreny de joc (uniforme complet d’àrbitre) ja ens informa del concepte: és tan jutge (o més, com es demostra últimament) que el jutge de veritat. Tot això ve a tomb d’una de les decisions més estrambòtiques i injustes mai vistes en un camp de futbol. En el partit contra la Reial Societat, el Girona marca un gol i el VAR l’anul·la per fora de joc. Per als que no estiguin acostumat a les regles, aquesta irregularitat se sanciona quan és causa immediata de l’efecte. És a dir, si qui marca el gol, o qui rep la pilota que després arribarà al davanter, estan en fora de joc s’invalida la jugada. La novetat (l’esperpent) és que el VAR aquí rebobina i certifica un fora de joc (¡dubtós!) que s’ha produït 37 segons abans del gol, una eternitat, després de múltiples accions i rebots que converteixen aquesta possible falta en una antigalla arqueològica.

De fet, jo volia parlar de l’amnistia. García-Castellón (que té cognoms d’àrbitre) fa cinc anys que investiga el Tsunami Democràtic i ara amplia les indagacions sis mesos més perquè ha rebobinat i sembla que ha descobert un fora de joc en forma de terrorisme. Aquesta és la tendència del moment, i, en aquest cas, sí que la mà negra es fa present amb traïdoria: retrocedir en el temps fins a aconseguir invertir la norma, fins que es desvirtua la nítida realitat. Tant en futbol com en política.