Judicis inquisitius

Al marge dels fets polítics que podrien haver motivat aquests canvis abruptes de guió, és necessari tenir en compte la influència que sobre tot això han tingut, d’una manera o una altra, dues institucions del procés penal espanyol que, o bé són desconegudes en el panorama internacional, o es presenten com realment infreqüents en les democràcies del nostre entorn: l’acció popular i el jutge d’instrucció.

Començant per la primera, consisteix en la possibilitat que qualsevol ciutadà pugui exercir l’acusació en un procés penal per delictes públics, que són els que no requereixen cap actuació de la víctima per ser investigats. L’acció popular és una raresa al món –tret d’Andorra– de la qual van voler veure’s precedents forçats en l’antic dret anglès, i l’existència de la qual és més aviat fruit d’un arrossegament històric de l’antic sistema penal inquisitiu, que gairebé va superar l’actual llei d’enjudiciament criminal, de 1882, així com de la conducta essencialment crematística de la premsa de Madrid de finals del segle XIX amb motiu del cas conegut com el "crim del carrer Fuencarral", conducta que va ser criticada en el seu dia fins i tot per Pérez Galdós. Al marge dels detalls d’aquest cas, el cert és que és una anomalia que qualsevol ciutadà pugui posar-ne un altre a la picota. La presumpció d’innocència requereix bastanta més serietat, i per això a l’estranger són només els fiscals els que habitualment poden exercir l’acusació. Ni tan sols les víctimes, de natural esbiaixades. I així hauria de ser a Espanya, si l’acció popular no s’hagués convertit en una joguina política i instrument econòmic per a alguns, situació que hauria de cessar immediatament.

El mateix passa amb l’anomenat jutge d’instrucció, que és una resta també de l’antic sistema "inquisitiu", el contingut del qual vostès poden figurar-se amb bastanta versemblança elucubrant amb la seva denominació. Altrament, en tindran prou amb llegir El procés, de Kafka o, si tenen més curiositat, el Malleus Maleficarum o Martell de les bruixes de 1487, manual d’inquisidors durant un parell de segles.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Es tracta d’un jutge que, tret d’excepcions, dirigeix tota la seva actuació d’ofici, cosa que, de nou, és una altra anomalia inquisitiva en els nostres dies. Fa molt temps que el legislador espanyol, sense escometre una important i necessària reforma per atribuir a les fiscalies les investigacions penals –ho ha intentat sense èxit diverses vegades–, hauria pogut fer dependre l’actuació del jutge de les peticions de la fiscalia referent a actes d’imputació, mesures cautelars i diligències d’investigació, particularment agressives amb els drets fonamentals. Es tracta d’una reforma senzilla que accelera la transició cap al model –que requereix una reforma més complexa– en què les fiscalies assumeixen de ple tota la investigació, i que ha demostrat la seva eficàcia a molts països. El legislador es va atrevir a emprendre una reforma similar el 1995 per desactivar les presons provisionals que, d’ofici, s’estaven ordenant en el cas GAL. Però no va seguir per aquest camí, que era benèfic a l’allunyar el jutge d’instrucció, per fi, del model inquisitiu.

En cas d’emprendre’s aquestes dues reformes, que ni tan sols són complexes, la impròpia creativitat d’alguns jutges d’instrucció deixaria d’omplir titulars periodístics, així com d’interferir en l’activitat política, fet que és impropi –hauria de ser-ho– del poder judicial.