Milers d’agricultors espanyols han ocupat les carreteres, en una mobilització que va arrencar a diversos països d’Europa i ha acabat tenint la seva rèplica al nostre país. Fa només una setmana vèiem com els tractors bloquejaven París i avui ja desfilaran pels carrers de Barcelona.
Les causes de la irritació en aquest sector s’acumulen. L’augment de costos i, alhora, la pressió per no traslladar-los al consumidor final davant la pressió inflacionista ha extremat la tensió entre els productors primaris, que veuen com sovint han de treballar a pèrdues o amb marges risibles, i la cadena de distribució. Alguns greuges són regionals: les conseqüències de la sequera a les regions mediterrànies i la competència per l’aigua amb altres sectors econòmics, la retirada d’ajudes per impediments legals a Alemanya, la competència ucraïnesa en països de l’est d’Europa o la de l’agricultura del nord de l’Àfrica a Espanya... Però d’altres són obertament globals. Com ja va passar amb la crisi dels armilles grogues amb motiu de la política de preus dels combustibles fòssils, les mesures de lluita contra el canvi climàtic comporten costos, transformacions costoses i desequilibris difícils d’argumentar quan afecten les baules més febles del sistema, que veuen amenaçada la seva viabilitat, continuïtat i relleu generacional. Com la transferència d’extensions cultivables a parcs fotovoltaics (i aquí les raons ambientals que farien que la pura rendibilitat no fos l’únic element no necessàriament sempre afavoreixen l’ús agrari) o l’exigència del compliment de normes de les quals en canvi estan exempts productors extraeuropeus que es beneficien dels acords de lliure comerç.
Més enllà de les raons estructurals, n’hi ha d’altres més viscerals que no contribueixen menys a fer saltar l’espurna del descontentament. I no totes són la instrumentalització política que, és evident en el cas de l’extrema dreta europea i espanyola, està intentant convertir el camp en el braç armat del negacionisme climàtic i ha aconseguit colar l’Agenda 2030 de l’ONU (que pretén aconseguir un món sostenible sense el qual l’agricultura tal com la coneixem entraria en col·lapse) a les pancartes dels manifestants. Tampoc l’aparició de plataformes de transportistes amb una agenda política sospitosa hauria de servir perquè el Govern central s’escudi en aquest argument per defugir les seves responsabilitats. En efecte, hi ha instrumentalització política de la polèmica (però hi hauríem d’incloure la publicació de la llista de beneficiaris de les ajudes públiques per la sequera just en plena mobilització). Tampoc resulta encertat (com ha fet per exemple el secretari general de CCOO) relativitzar la protesta pel fet que no ve de treballadors per compte d’altri sinó d’"empresaris". Molts dels manifestants són, sí, petits propietaris, desbordats per exigències burocràtiques i normatives i amb la continuïtat de la seva forma de vida en crisi.
Els motius del malestar són múltiples. Però és preocupant que per l’únic flanc pel qual els agricultors estiguin obtenint una resposta a les seves demandes en primera instància sigui pel de la flexibilització de polítiques ambientals, com ha passat amb la renúncia de la UE a la reducció de l’ús de productes fitosanitaris. Aquestes són, lamentablement, les d’utilització electoral més immediata. N’hi hauria d’haver d’altres molt més de fons.
