La malignitat en la banalitat

Hi ha pel·lícules i obres de teatre de les quals en surts sense haver decidit encara si t’han agradat o no. Necessites una certa distància, una avaluació dels pros i contres, la incursió de pensaments aliens que et proporcionin comentaris per desxifrar el que tot just acabes de contemplar i encara no saps definir del tot. Em va passar, per exemple, amb La zona de interés, el film de Jonathan Glazer que retrata la vida quotidiana de la família Höss, la parella de Rudolf i Hedwig i els seus cinc fills. Cal dir, per qui encara no ho sàpiga, que la plàcida existència de la família Höss limita amb els murs d’Auschwitz. Rudolf hi treballa i, cada dia, munta a cavall (un cavall que adora i que tracta amb tendresa) per fer els pocs metres que separen el seu jardí del camp de concentració. Just després de veure la pel·lícula vaig topar amb Imma Merino, professora de la UdG i una de les crítiques de cinema més interessants que conec. Va fer una dissecció apressada del film de Glazer que em va deixar estabornit, just quan mirava de respondre la pregunta inicial. En el fons, em rondava pel cap la coneguda polèmica (atiada cada vegada que sorgeix una obra destacada sobre el nazisme) que va formular Claude Lanzmann sobre l’Holocaust. No t’hi pots acostar si no és amb una reverència extrema, amb una extrema pulcritud pel que fa a la representació de tot el que hi va ocórrer. Ensenyar els camps, les cambres de gas, els forns crematoris, és caure en la banalització de la tragèdia, que és irrepresentable. L’exemple més clar és l’afamat documental de Lanzmann, les deu hores de Shoah, una "successió d’instants purs" que es basa en la memòria dels supervivents, de les víctimes, dels botxins. Sense veu en off, només paraules dites, sense imatges d’arxiu, sense convertir la cambra de gas en un escenari. A La zona de interés tampoc no es veu l’interior del camp: només hi accedim a través del so, dels crits, del foc encès al crematori, allunyat, però tan proper a la família que viu en aquell paradís envoltat de cendres humanes que s’escampen com partícules de pols. Cendres que es fan servir per adobar les azalees.

Ara Imma Merino ha publicat un article demolidor a L’Avenç del mes de febrer. Es diu "Al costat de l’infern" i hi explica amb arguments tot allò que aquell dia va provar de dir-me en privat. El principal, un dubte. ¿Què preval en la ment del cineasta, la "convicció moral o l’aposta per un dispositiu formal"? Creu que la "retòrica formalista", la fredor amb què se’ns presenta aquesta sala d’estar de l’Holocaust, l’assassinat en massa entès com una feina rutinària, és inquietant, perquè valora més l’estètica que no pas la lacerant ferida ètica. En tot cas, en ‘La zona d’interès’ percebem allò que deia Lanzmann: "El regne de la mort havia triomfat". En contemplar la vida "normal" dels Höss no estem a prop de la banalitat del Mal, l’exercici burocràtic, sinó més aviat d’una malignitat que s’apodera de tot el que és quotidià i banal, de les azalees i els jocs infantils. Qualsevol gest és un gest sense pietat.