Com Dylan a ‘We Are the World’
Tots som el cantautor, la viva imatge del pop en un pàrquing durant la gravació de la cançó solidària
Bob Dylan, envoltat d’estrelles a l’estudi de gravació, descansa el pes del seu aclaparament sobre un peu i després sobre l’altre, com si tingués ganes d’orinar. Les seves pupil·les escanegen la perplexitat a esquerra i dreta, la suor enllustra el seu cabell escarolat i li creix en directe la barba de tres ressaques. El ritme i la situació se li escapen. Sap per què és allà, però no sap què hi fa.
No és difícil entendre per què la imatge d’un Dylan desorientadíssim, la viva imatge del pop en un pàrquing, s’ha convertit en el més recordat d’un projecte tan benintencionat i megalòman com el llançament de la cançó solidària We Are the World. El 2024, tots ho som d’alguna manera.
Allò va passar el 28 de gener de 1985, però s’acaba d’estrenar a Netflix un documental, titulat La gran noche del pop, que repassa la gravació d’aquest himne ideat per recaptar fons contra la fam a l’Àfrica. Abans ho havia fet George Harrisson a Bangladesh, o Bob Geldof a Anglaterra, però el fet es recorda com l’ostentació de múscul pop més gran contra una injustícia mundial.
La idea va sortir de Ken Kramer, que es va recolzar en Harry Belafonte. Aquest va involucrar Quincy Jones i Lionel Richie i Michael Jackson. Van compondre la balada, que interpretarien fins a 40 estrelles del moment, de Diana Ross a Billy Joel. Jones va col·locar un cartell a la porta: "Deixa l’ego fora". No va ser fàcil. La gravació va arrencar tard i va durar tota la matinada. Stevie Wonder volia colar versos en suahili i d’altres discutien sobre si calia cantar "un futur millor" o "un futur més brillant".
Potser l’ego el van deixar fora, però no les jupes de cuir i les americanes de lamé. Passades les dues de la matinada, l’ambient es densificava i la gent va començar a queixar-se que feia mala olor, feia olor forta, feia olor, vaja, d’humanitat, d’humanitat unida.
Ray Charles i Stevie, tots dos invidents, deixaven anar bromes (un de nosaltres dos et portarà a casa amb cotxe, deien) i Cindy Lauper arribava a les notes més altes i Bruce Springsteen tenia la veu trencada per la gira, però complia. Hi va haver algun problema amb Al Jarreau (diguem que va celebrar la cançó amb gerres de xampany abans d’acabar-la), però el drama va arribar amb Dylan.
En el seu solo, només podia murmurar, acomplexat per l’empenta del talent afroamericà i també pel cor pristí cantat a l’uníson per tantes estrelles. Al final ho va poder fer quan van fer fora de la sala tothom i només es va quedar Stevie Wonder per donar-li la nota amb el piano. "No ha sortit gaire bé", va dir a l’acabar. "Ha sigut fantàstic", va dir Lionel, amb la sinceritat d’un pare en una funció escolar davant la superba actuació del seu fill a Els Pastorets.
La cançó va recaptar i recapta milions de dòlars per a la causa. Va ser, en definitiva, un èxit. Però la incomoditat de Dylan, convertida últimament en mem viral, ens parla del que sentim de vegades quan ens enfrontem a tragèdies globals brutalíssimes.
El cor de l’opinió pública reacciona llançant un missatge en contra, senzill però sincer, fins i tot massa lluminós, com el de la cançó. Molts, als articles o als seus tuits, són enginyosos i precisos, molt més que nosaltres. "Si et segueixen, no miris enrere, com Dylan a les pel·lícules", cantaven Belle and Sebastian. El que importa no és com ens sentim respecte a això, no som tan vanitosos (bé, Dylan sí que ho és), però simplement ens sobrepassa la situació al punt que més enllà de ser allà, de manifestar el just, al cap d’una estona no sabem què dir ni com dir-ho. Incòmodes, desconcertats per la velocitat del present i per la magnitud sobrehumana de les carnisseries, mirem a un costat i altre, ens balancegem sobre el peu dret i l’esquerre, suem, fins i tot ens creix la barba, perquè el conflicte és llarg, sigui a Gaza, sigui a Ucraïna, sigui en un planeta de la superfície del qual la cinquena part serà ben aviat inhabitable pel canvi climàtic. Sabem, com diu Naomi Klein, que "no s’ha de defugir el llenguatge de la moralitat" per fer públiques les nostres denúncies. I tot i així, una vegada exposades, no trobem manera útil o efectiva d’insistir.
Potser per això, la societat actual veu el tinglado de We Are the World i es fixa especialment en el mem humorístic de Dylan desorientadíssim. És la seva manera d’acceptar, mitjançant una espècie de renúncia irònica, a través d’un riure nerviós, que estem tan perduts com ell.
