Te l’ha de suar
Va ser estimulant escoltar Mery Bas, la intèrpret de Zorra, respondre "Me la sua tot" a la pregunta de si temia les reaccions a la seva cançó. Ni ella ni el seu marit, l’altre component del grup Nebulossa, tenen ja vint anys, va informar, així que com no l’hi suarà el que vagin dient els altres d’una cançó titulada Zorra. L’expressió me la sua desperta fàcilment la simpatia i la solidaritat, i sents el desig d’afegir que a tu també te la suen algunes cosetes. Però dir que alguna cosa te la sua, i que, en efecte, te la suï, impliquen dos fets independents que no sempre van compassats. Compte. Quan ho aconsegueixen, això sí, es produeix la màgia. Però fins al dia que s’alineen, el cert és que ha passat molt temps i, mentrestant, gairebé res te l’ha suat.
Desgastar-se en petites batalles que no te la suen és una maniobra en què un s’involucra des que és un nen. Tot t’interpel·la, tot t’importa, tot és una qüestió de vida o mort, o a l’inrevés. En realitat, al principi, i fins i tot molt després, costa distingir una cosa important d’una altra que no ho és. En aquestes circumstàncies, doncs, tot es torna important. Important "per si de cas", com quan Borges i Lugones, amb mala oïda per a la música, es posaven drets tot just sonaven unes notes "per si de cas" es tractava de l’himne nacional argentí.
Quan algú pròxim et deia que calia concedir a les coses la importància que tenien, era com si no et diguessin res. Què cony significava, això. Tu només podies pensar que cada batalla mereixia ser lliurada. I allà anaves: de cap cap a ella. Però passava el temps, i lentament començaves a advertir que la realitat mai deixava anar l’accelerador, i sempre, qualsevol cosa, seria importantíssim, i tu hauries d’actuar en conseqüència –què deu ser això–, sense opcions morals per exercir la indiferència. Eres com un client per a ella. Fins que un dia ho veus clar i descobreixes que has de dir prou, i a continuació demostrar que tot te la sua. Aquesta indiferència és una forma suprema d’autodefensa.
