El ‘no’ de Netanyahu a la treva

L’argument del primer ministre que una treva en tres fases de 45 dies cada una, tal com ha proposat Hamàs, seria tant com donar ales a l’organització islamista, xoca amb el sentir d’una part important de l’opinió pública israeliana, que tem per la sort que poden córrer els ostatges. Mentrestant, totes les enquestes vaticinen un daltabaix del Likud, el partit de Netanyahu, quan es posin les urnes, i es dona per poc menys que impossible la possibilitat de rescatar el centenar d’ostatges mitjançant el descobriment i ocupació dels túnels on es presumeix que es troben. Fins i tot hi ha coneixedors de la situació que van més enllà i auguren que una operació d’aquestes característiques posarà en greu risc la vida dels segrestats.

Fins i tot entre els països àrabs més moderats i afectes a l’estratègia de seguretat dels Estats Units a la regió és cada dia més difícil acceptar la prolongació sine die de la guerra i l’informe de baixes palestí. Mentre Netanyahu aventura que el final de la guerra, una vegada liquidada Hamàs, precipitarà el reconeixement d’Israel per molts dels socis de la Lliga Àrab que encara no ho han fet, l’Aràbia Saudita s’ha ocupat a remarcar durant els últims dies que l’establiment de relacions no serà possible si no hi ha un alto el foc sense data de caducitat. Hi ha a Riad, però també al Caire i Amman, la impressió que el carrer àrab, sotmès al ferri control de règims autoritaris, pot esclatar en qualsevol moment i sumar a la crisi en curs d’altres d’índole local, mobilitzades les societats àrabs pel càstig col·lectiu infligit a la comunitat palestina.

L’element més contradictori d’aquesta situació és que els Estats Units, el primer valedor d’Israel i que mantenen una aliança sense fissures amb l’Aràbia Saudita, Egipte i Jordània, es veuen obligats a implicar-se en la crisi de forma més explícita cada dia que passa a causa de la resistència de Netanyahu a acceptar un final negociat de la guerra. No és la primera ocasió en la qual la Casa Blanca es troba en una situació de dependència de les decisions que prenen els governants israelians, però sí la vegada en què aquesta realitat trenca la seva coneguda voluntat de reduir la seva presència al Pròxim Orient després de dècades d’actuar a la regió com un poder tutelar. I tot això en meitat dels primers episodis de la campanya electoral, amb el vot jove i el vot àrab cada vegada més allunyat de Joe Biden, incapaç de matisar el seu suport a Israel.