‘Zorra’ o l’empoderament feminista

Crec que abans d’entrar en el debat sobre el significat del tema que representarà Espanya, seria important aturar-nos a reflexionar sobre la utilitat i l’impacte del debat en si mateix. És cert que seria impensable -fa tan sols una dècada- proposar com a candidata una cançó com aquesta amb un títol com aquest. Per tant, el mer fet que pugui ser una opció ja permet visibilitzar un missatge contundent que fuig del sucre i la frivolitat de les tradicionals cançons eurovisives que ha proposat Espanya habitualment.

És molt dubtós l’interès musical del certamen, molt més dubtosa encara l’objectivitat del procés del concurs, però el que més grinyola és la manca de veto a Israel que han demanat molts països europeus de manera completament legítima -segons la meva manera de veure-. En aquest escenari, si podem rescatar alguna cosa o té algun sentit des d’un punt de vista polític i alhora possibilista és l’impacte social del festival i la capacitat d’influència. I això és molt.

Tal com he plantejat en ocasions anteriors, traslladar alguns dels debats acadèmics o polítics que es produeixen en el si dels feminismes a les pantalles, les xarxes o les converses quotidianes de cafè té molt sentit i és, sens dubte, el més transformador. Obligar-nos a escoltar la lletra i posar a prova la nostra capacitat crítica és un exercici que ens ajuda a pensar qui som i què volem per al món present i futur. Ara bé, perquè aquesta anàlisi sigui fèrtil és important transcendir les dicotomies tan pròpies del nostre temps; solem posicionar-nos a favor o en contra d’una determinada etiqueta sense introduir-hi complexitat ni matisos. Aquí hi ha alguns elements sobre els quals crec interessant posar el focus perquè després, amb calma si es pot, cadascú decideixi quina és la seva opinió o simplement reflexioni.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La provocació és útil de vegades i d’altres no. És a dir, utilitzar un títol o un concepte que pugui incomodar o remoure pot ajudar a despertar i anomenar veritats, però també pot provocar que ens perdem en l’anècdota i que els arbres no ens deixin veure el bosc. En aquest cas, crec que estan passant les dues coses. Gairebé cap dona que jo conegui pot negar que li hagin dit zorra o algun dels seus sinònims: puta, guarra, etc. en algun moment de la seva vida per qüestions absolutament diverses i peregrines; algunes tenen a veure amb el sexe, però moltes d’altres no. En tot cas, totes les situacions solen tenir un element en comú: mostrar una dona que decideix el que vol sense el permís d’un home. No parlem aquí de situacions d’explotació de cap tipus, sinó d’aquelles en què les dones transcendim la posició en què ens col·loca el patriarcat.

Aquest és el nucli important i en parla la cançó Zorra. Cert que no totes som zorras de la mateixa manera ni tan sols tenim necessitat d’identificar-nos totes amb aquesta manera de reivindicar la llibertat de les dones, però sí que és cert que volem un moviment emancipador per a totes les dones. Crec que la discussió sol estar en quins són els marcs patriarcals: la paraula zorra ens emancipa? Les polítiques que se centren a protegir les dones davant el "terror sexual" ens emancipen? Aquí hi ha el debat servit. La cançó parla de ser segures, de la llibertat sexual, de poder ser viscerals quan vulguem, d’atribuir-nos els nostres èxits, de sentir-nos diferents per sortir de la norma, de no sotmetre’ns al que la norma patriarcal reclama. M’agradaria pensar que tots aquests missatges són compartits i reclamats sense permís. Per dret. M’agradaria pensar que podem anar més enllà dels lemes i entendre quin és el sentit més profund. Si escoltant aquesta cançó una sola dona ha connectat amb el que hi ha al darrere del fet que li hagin dit zorra tantes vegades, benvinguda sigui la cançó candidata.