Paelles i banderes
"Ara que hi ha gent entossudida a ensenyar-nos com ser bon patriota, jo els dic que per molt que empaperin el seu cotxe amb banderes, no ho seran tant si no se saben la jota del seu poble". Hi ha frases que són com míssils. No maten, però remouen consciències i poden esclatar als llocs més insospitats. Fetén Fetén van omplir l’altre dia el Circo Price, a Madrid, van convidar un munt d’amics (Eliseo Parra, Rozalén, Joaquín Díaz…) i a més d’assaborir el reconeixement massiu després d’una dècada llarga picant pedra, van omplir la festa de missatges relacionats amb la xenofòbia o el masclisme, però sempre invocant la música com a factor de convivència. Aquesta (¿estranya?) parella es passeja amb instruments tan singulars com una cadira de càmping, una escombra o un xerrac; i quan Diego Galaz va canviar l’altra tarda el violí ¡per una paella!, per compassar el seu ritme amb l’acordió de Jorge Arribas, va deixar anar una altra frase de les que demanen marbre: "La família podia portar dos dies sense menjar, però l’àvia era capaç de fer-los ballar tots amb això [amb la paella]".
Jo crec que aquesta pedagogia, gairebé arqueològica, de la tradició podria servir també per empatitzar una mica més amb el profund emprenyament que arrossega la gent del camp, d’aquest planeta que anomenem Espanya buida. Perquè les tractorades d’aquests dies, al marge del desvergonyiment dels que pretenen treure’ls rèdit polític, transmeten un doble missatge d’embafament i desesperança. I el folklore que gent com els Fetén Fetén intenta preservar ens connecta, precisament, amb això; amb una història secular de supervivència, d’abandonament i d’incomprensió, en què la música i el ball exercien de salvavides. De vegades expliquem com una simple anècdota que algú presenti denúncia perquè un gall canta a trenc d’alba i el molesta; o que algun descerebrat es fiqui amb el seu flamant tot terreny en un camp de lavanda per fer-se un selfie. Però no són detalls menors perquè, en aquests comportaments, nia el virus del menyspreu i la superioritat cap al món rural. Potser la vacuna podria ser un bon cop de paella.
