La serp i l’eriçó
Costa no escriure cada dia sobre Palestina. Estar pendent de trifulgues domèstiques o de frivolitats esportives costa, perquè en el fons penses que desaprofites el temps i l’espai i que no hi ha res de més transcendent que fer-se ressò de la ignomínia, dels quasi 30.000 morts des del 7 d’octubre, del més d’un milió de desplaçats, arraconats a Rafah, objectius ara d’una mena d’atac definitiu i, en el millor dels casos, víctimes d’un viatge cap a enlloc, envoltats, sotmesos. Costa i, al mateix temps, penses que no diràs res de nou, que només queda l’opció d’un crit que voreja la mudesa, que només és expressiu pel gest, per la subjecció a un imperatiu d’ordre moral. Cada nova notícia, cada una de les informacions sobre infants assassinats, sobre soldats israelians que demostren prepotència i que fins i tot riuen les gràcies d’un company que es vanta d’haver fet diana amb la llançadora de projectils contra un edifici mig enrunat, cada episodi del conflicte, de la guerra, és una plantofada a les consciències, incapaços com som d’entendre com es pot arribar a uns nivells tan elevats de mesquinesa, com es pot configurar amb l’horror la necessitat de l’existència. No podem oblidar aquesta necessitat d’Israel (ni les barbaritats perpetrades aquell 7 d’octubre), però cada dia és més nítid el propi procés de destrucció (no solament dels fonaments ètics, sinó també dels polítics) que ha generat l’ofensiva militar.
Escric aquest paper encara impressionat per la lectura d’un article d’Adania Shibli poc després que ella sabés que la concessió del LiBeraturpreis, en el marc de la Fira de Frankfurt, s’havia "ajornat". L’escriptora palestina parla de la història d’una serp i un eriçó. La serp, "a causa de la gana i de l’instint de supervivència" s’empassa l’eriçó. Aquest "treu les punxes i s’intenta escapar". El final del conte, que és una història real, acaba amb l’eriçó i la serp morts. Shibli no s’atreveix a convertir la faula en una metàfora, però diu que la relaciona amb "la pròpia desesperança i buidor". Deixo a la consideració del lector qui és cadascú en aquest relat de necessitats. Només queda clar el desenllaç: tots dos moren. Shibli, que prové d’una família beduïna amb més de mil anys d’història, arrelada a Palestina, jugava de petita en un camp d’oliveres. La seva família va anar perdent totes les propietats. Ella, ara exiliada, tem perdre el llenguatge, la possibilitat d’entendre el que passa a través de la paraula. Si això s’esvaeix, tot se’n va en orris. És el final.
Penso en Adania Shibli i alhora tinc el record de la sentència inconcebible del Tribunal Internacional de Justícia, quan es va limitar a dir a Israel que havia de prendre "les mesures al seu abast per evitar un genocidi", sense exigir l’alto el foc. Aquelles paraules ("mirin de no caure en el genocidi", venien a dir, "sisplau") que, en definitiva, són com aquestes que ara escric. Inútils lamentacions, mentre la massacre continua, impertorbable. El camí cap a la mort de la serp i l’eriçó.
