El silenci és un privilegi
A l’autobús, la senyora parla massa alt amb el seu acompanyant i sent la necessitat de fer acudits incessantment, buscant l’atenció dels altres. Alguns els riuen amb complicitat, d’altres somriuen sense buscar el contacte visual. Després hi ha els primers a qui ja se’ls ha fet pesada.
Entre els factors que converteixen la senyora en una cridanera hi deu haver algun "soroll" interior al qual imposar-se i el factor cultural que deixa els mediterranis entre els menys pudorosos a l’hora d’espatllar el paisatge auditiu. "¿Per què ha de cridar?", va deixar anar la gairebé sempre impertèrrita Isabel II a Silvio Berlusconi durant la foto de família del G-20 a Londres el 2009. ¡Quina gran pregunta! Allò de l’espai vital s’hauria de referir no només a la distància a la qual tenim el nostre interlocutor, sinó també al volum al qual el tenim, al volum que ens embolica. El to també pot ser invasiu. Ho és sens dubte quan sents perfectament la conversa que la senyora manté dues taules més enllà.
El soroll és vulgar i el silenci, un luxe. Car i difícil de trobar a la ciutat i en aquesta forma de vida accelerada. I addictiu. La meva nova obsessió són els auriculars amb l’opció cancel·lació del soroll, una espècie de sensació de buit, un aïllament profund i agradable no apte per als del "soroll" interior; compte, aquest soroll interior no es tanca i es pot intensificar. Però l’altre, l’exterior, sí que es pot cancel·lar.
Potser són els anys, això de fer-se més gran, però el soroll i els sorollosos em resulten cada vegada més difícils de suportar. Necessito la pausa i el silenci. El retir. Aquest és un dels motius pels quals vaig deixar la ciutat gairebé fa cinc anys, convençuda però amb una mica de vertigen, i això s’ha convertit en un autèntic luxe. Anar al soroll inevitable dels dies feiners i tornar al retir de la calma nou hores després. Convertir en quotidià el que estava reservat per a les escapades del cap de setmana.
Avui gairebé tot és soroll. El soroll de les xarxes socials, el dels veïns que s’obliden que a l’altre costat viu gent, el timbre del telèfon que sona a tot volum, el de les motos trucades (¿què els passa a aquests nois pel cap?), el clàxon dels impacients, el record constant del risc en la sirena de les ambulàncies, però també hi ha el soroll dels xafardejos, fels rumors i dels murmuris. No se senten, però fan molt soroll.
El silenci és un privilegi.
