La realitat (gallega) s’imposa
No és descartable que alguns electors gallecs estiguessin cansats de les polítiques del Partit Popular després de 16 anys ininterromputs de majories absolutes. Però era molt difícil que aquest presumpte cansament comportés un gir a favor del Bloc Nacionalista Gallec (BNG), que ha sigut l’única formació que ha fet oposició durant els últims quatre anys i que va arribar als comicis d’ahir amb possibilitats d’arrabassar la presidència a Alfonso Rueda, successor d’Alberto Núñez Feijóo. Per molt que l’esquerra mediàtica espanyola s’autosuggestioni campanya electoral rere campanya electoral amb els auguris del CIS de José Félix Tezanos, la realitat acaba imposant-se i el PP, que no havia tingut cap daltabaix important en aquests últims quatre anys, va presentar un candidat sòlid i ha satisfet els seus votants més fidels amb una defensa tranquil·la de la identitat gallega sense confrontar-la en cap moment amb l’espanyola. Davant aquesta política, el BNG ha catalitzat el descontentament, sobretot en les àrees urbanes més preocupades per la qualitat dels serveis públics, però continua tenint fronteres de vot infranquejable per la radicalitat del seu programa tant en el terreny social com en el nacional, malgrat el tarannà tranquil de la seva candidata, Ana Pontón. La resta de l’esquerra ha viscut un autèntic desastre, amb el pitjor resultat de la història del Partit Socialista de Galícia, que no ha fet cap oposició seriosa sinó que ha anat canviant de candidat. Mentrestant, el caïnisme entre Sumar i Podem ha continuat empetitint la seva representació institucional. La realitat gallega s’ha imposat en aquestes eleccions.
Tal com s’ha desenvolupat aquesta campanya, és inevitable fer també una lectura en clau espanyola. Les coses han anat molt millor a Feijóo que a Pedro Sánchez. A Feijóo li ha passat el que molts, fins i tot en el seu propi partit, consideraven que era una revàlida. El resultat a Galícia dilueix qualsevol intent de qüestionar el seu lideratge a Génova, el reforça per seguir amb l’oposició a Sánchez per l’amnistia –especialment després de la revelació dels seus flirtejos amb Junts– i li permet seguir la seva estratègia d’ignorar Vox, que no ha sigut capaç d’obtenir representació. Al contrari del que li ha passat a Pedro Sánchez, que, amb la seva política de blocs, ha cedit tot el protagonisme d’aquestes eleccions al seu soci a Galícia, la qual cosa ha enfonsat el PSOE al Parlament gallec, i ha aconseguit que el seu propi partit i qui l’acompanya en el govern a Madrid s’emportin una sonora patacada. Amb aquest resultat, el PP està en disposició d’intensificar l’estil d’oposició d’aquests últims mesos amb l’objectiu d’assestar un nou cop en les eleccions europees del juny.
Hi ha, amb tot, una lectura encara més interessant d’aquests resultats en clau nacional. El PP triomfa allà on és capaç d’integrar a la seva política el respecte a la diversitat territorial generant un espai polític que noqueja l’extrema dreta i foragita del centre polític els socialistes. El PSOE, per la seva banda, es desdibuixa quan és incapaç de liderar l’alternativa al PP combinant la defensa dels interessos territorials amb un projecte sòlid d’Espanya que els integri no només quan són necessaris els vots d’uns determinats partits. Però aquestes conclusions més subtils no desperten tant interès.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
