Fills de Marx i de la Coca-Cola
El passat o és ingenu o és terrible. I no es pot narrar de forma temperada, seguint un manual d’escriptura solvent
Vaig anar a la llibreria com qui va a una farmàcia i vaig formular aquest desig com qui demana una pastilla per a la migranya: "Voldria un llibre per entendre el peronisme". "El peronisme no es llegeix, es viu", va contestar aquest llibreter de Buenos Aires. També ho va intentar un amic escriptor. Ell va tenir més sort, perquè li van receptar un bon assaig sobre el tema. Quatre dies més tard va tornar i va deixar el volum al taulell: "No he entès res". El seu apotecari va respondre: "Llavors és que ho has entès tot".
Han passat sis anys d’aquell viatge a l’Argentina i puc dir que, si bé potser no l’he entès, sí que he pogut viure la dècada de la seva dictadura militar gràcies a dos llibres inexplicables. Inexplicables per rars i rars en l’accepció d’extraordinaris. Un és una novel·la monumental sobre un fill d’aquesta classe alta i creativa que es va involucrar en una esquerra que va acabar desapareguda o exiliada; l’altre, el perfil riquíssim, un artefacte factual perfecte, d’una de les protagonistes d’aquell període dels 70. El estilo de los elementos de Rodrigo Fresán; La llamada de Leila Guerriero. Tots dos retraten aquells fills de Marx i de la Coca-cola.
"S’escriu per oblidar el que una vegada es va escriure mentre que es llegeix per voler recordar per sempre el que es va llegir", escriu Fresán. El seu personatge, Land, fill d’editors edgy que jugaran als guerrillers, més ocupats a servir còctels que a posar el sopar, només vol que algun dia li cuinin un plat calent (fins i tot percep com a normal aquella família monstruosa televisiva, la mare de la qual cuina taràntules a la salsa). Land no vol, de cap manera, ser escriptor, sinó lector. És l’exacte antònim d’aquella alumna de la meva parella: li va dir una vegada que odiava llegir, però que li encantava escriure, perquè en els seus textos sortia ella.
El passat o és ingenu o és terrible. I no es pot narrar de forma temperada i madura, seguint un manual d’escriptura solvent. Si és estrany, s’haurà d’explicar des de la mirada estranyada de l’alienígena o del nen (del nouvingut a la Terra), que ho observa tot amb sorpresa i que detecta allò rar en el que està socialment acceptat. Aquesta mirada contracultural del nen, del nen que no para de llegir com Marcel i Bastián, és la gran troballa per explicar aquells anys. El to de Fresán, que acaricia el detall pop i la tristesa fotogènica, és erudit però pueril, obsessionat amb els jocs de paraules ("quan són les raons de ser més importants les que estan en joc", deia Breton) i al·lèrgic a la idiòcia paterna, des de la qual es pensa que el nen és una larva d’adult, i no que l’adult és les ruïnes que queden del nen. Ho llegia i pensava en Fresán (en Bill Murray fent de Fresán) comptant segons sense respirar dins de la piscina (o de la pileta) d’Acadèmia Rushmore de Wes Anderson, fins que algú s’adoni d’alguna cosa. "El seu pare és Godzilla. La seva mare és Mothra. Land és Tòquio".
Tot el que és inoblidable ho és per meravellós o terrorífic: perquè es vol oblidar i no es pot, o perquè es podria arribar a oblidar i no es vol. A la protagonista de La llamada de Leila Guerriero no li importaria oblidar, tot i que potser amb aquesta amnèsia desapareixeria també ella. Silvia Labayru, filla de militars de cabellera rossa i ulls celeste, era una adolescent embarassada de cinc mesos, amb una pistola al cinturó i una pastilla de cianur a la butxaca. Just llavors, els militars la segresten per la seva activitat amb els Montoneros, grup armat d’aroma peronista, i la van posar a l’ESMA, on va ser torturada i violada, on va donar a llum, d’on sortia de tant en tant gràcies a uns estranys permisos. Pitjor va ser quan va sortir-ne, perquè fins i tot els seus la rebutjaven. Una espècie de Trampa 23 (per la Trampa 22 de Joseph Heller): si sorties viva de l’ESMA era perquè havies traït els teus i ja no eres tu, sinó d’ells.
Els dos llibres parlen d’un país, però també d’un món que et vol editar: polir la digressió, corbar l’entusiasme, llimar la contradicció, sincronitzar-te amb el seu ritme, silenciar el dubte i enarborar una certesa. Un món, un país experimental, que és com s’etiqueta qualsevol novel·la que va intentar alguna cosa i va sortir malament. Per molt que els llibres que ho expliquin ara siguin tan rotundament bons. I un bon llibre és el més semblant a un final feliç per a una tragèdia que no té remei ni, per tant, final. Una que no es pot explicar, però que s’explica. Que potser no es pot entendre, però que, gràcies a la lectura, es viu i se sobreviu.
