És lletgíssima

"És lletgíssima", va dir la meva filla al veure’m amb la jaqueta que m’acabava de comprar i que, per descomptat, a mi em semblava meravellosa. L’Helena té ja la mania de ser categòrica i de manifestar-ho en poquíssimes paraules. Calculo que està a punt de saber-ho tot de la vida. Tu confies en les eleccions que fas i de sobte la teva filla et deixa anar: "Mala idea", "no ho entens", "lamentable", "però, pare...". No acaben de resultar agradables els moments en què algú et fa baixar del pedestal amb laconisme. Ja estic pensant el dia en què em digui que no sé ni escriure.

L’autocomplaença es torna tan còmoda com terrible. Qui sap si, en el fons, tots hauríem de tenir a prop algú que, quan ens inclinem al sentiment de satisfacció, ens digui: "Bastant dolent", "que trist", "uff". Aquesta caiguda, o desolació, et posa en un lloc segurament menys fictici que el que et creies que ocupaves. El gust pels propis actes, o per la pròpia condició o manera de ser, és una història que, amb el temps, acaba malament i et deixa anorreat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

M’hi va fer pensar un relat de Sergi Pàmies dels anys 80, al qual vaig tornar fa uns dies per calibrar el pes del temps en la seva literatura. Els protagonistes són el narrador, que no sabem com es guanya la vida, i un poeta que treballa a la Conselleria d’Urbanisme i que d’un dia a l’altre rep el Premi Nacional de les Lletres. Li plouen els elogis, però una nit, en una festa, narrador i poeta coincideixen, xerren, i el poeta li pregunta què li semblen els seus llibres. "He dubtat uns segons, però li he dit el que em semblaven: una merda". Es fa un silenci enorme, però ja és tard per rectificar. "Una merda", repeteix. I tot va a pitjor per al poeta.

Fer una cosa una vegada i que surti bé et convida a continuar fent-la d’aquesta manera. S’instaura, llavors, certa comoditat que t’acaba encegant i deixes de veure que el que fas ja no té mèrit. Et rescaten quan et diuen "quina merda" o, en el meu cas, "és lletgíssima", comentari que em va fer sortir tot seguit per tornar la jaqueta a la botiga..