‘Zorra’, ¿insult ressignificat?
És la paraula més repetida en sentències per violència de gènere. No oblidem les emocions de les víctimes: unes se n’apropiaran, però d’altres no voldran sentir una cosa que els recorda el seu maltractador
He llegit desenes d’articles sobre la cançó Zorra. El debat no és que ens sorprengui el concepte. L’hem sentit tota la nostra vida. Tampoc és que hi hagi gent idiota que no entengui la cançó. Tothom sap que gran part es refereix a com és qualificada quan una dona actua amb llibertat i decisió pròpia. No és innovador. Està en altres cançons i ningú es posa les mans al cap. L’únic nou és que aquesta cançó sí que representa un país en un festival.
El final de la cançó diu: "Y esa zorra que tanto temías se fue empoderando. Y ahora es una zorra de postal". I això és qualificat d’"himne feminista". L’interessant és reflexionar sobre la clau de la seva defensa: l’apropiació de l’insult, perquè és una tendència recurrent, fins i tot des de la teoria acadèmica. I com a teoria podem parlar de les seves possibles conseqüències. I d’aquí sorgeixen moltes preguntes. Els que hi estan a favor recorden la ressignificació de conceptes com lesbiana i maricon o com entre grups de dones s’anomenen meuca o puta. Però, ¿hi ha ressignificació aconseguida quan, no fa tant, al Samuel el van matar al crit de maricon?
Quan parlem de ressignificar un insult, ¿ho fem de manera individual o en un entorn pròxim, o bé és una ressignificació social i col·lectiva completa? Hi ha una diferència entre dir-se entre dones lesbianes lesbianes, o que ho faci algú fora d’aquest marc i context. Això ens deixaria que una ressignificació no és tan exitosa com pretén i té un impacte social limitat que, potser, només s’aconsegueixi després de dècades. ¿És la ressignificació més un desig o una realitat? La mateixa cantant de Nebulossa declara en una entrevista: "De fet, em dius zorra i em bloquejo". Una reacció normal quan qualsevol procés de teràpia basat en la violència psicològica que rebem mai se soluciona per la ressignificació i acceptació de l’insult, sinó pel rebuig i no identificació per superar qualsevol tipus de trauma.
Podem fer-nos més preguntes. ¿On és el límit de la ressignificació de l’insult? ¿Uns insults sí que es ressignifiquen i d’altres no? Hi ha paraules que fan mal i s’evoluciona en substituir-les. Per exemple, ningú s’ha apropiat de "disminuït" i s’ha canviat, i tard, per "persona amb discapacitat" a la Constitució. D’altres danyen i no es toleren, com quan un mosso va dir d’un immigrant "mono", el 2020.
¿Si ressignifiquem tots els insults, on queda la seva qualificació com a atac i vulneració a la dignitat de les persones? És com quan diem que si feminisme és tot, feminisme és res. Des del punt de vista acadèmic i legal, els insults es consideren delictes segons la intencionalitat de fer mal. Però, ¿es manté la intencionalitat quan hi ha ressignificació? Alguns fòrums negacionistes comentaven que, en judicis, sempre podran dir que ella "té la pell molt fina" i que el problema és com "ella s’ho prengui". La ressignificació davant la justícia canvia el focus de qui ho diu a qui ho rep, que passa a ser el responsable de la seva acceptació com a insult o com a poder.
La cançó m’és igual però, de tots aquests dies, si alguna cosa m’ha deixat clar el debat sobre la ressignificació és la invalidació de les emocions de les víctimes. Vaig veure desenes de comentaris on s’assenyalava o ridiculitzava dones que s’hi mostraven en contra o reticents. Cada una supera els seus traumes com pot. Hi haurà qui utilitzi l’apropiació, però d’altres van expressar que no volen sentir la paraula que els recordava el seu maltractador. No la que li deia una persona qualsevol, sinó la seva parella o pare dels seus fills. És l’insult més repetit en les sentències de violència de gènere. Ni totes les víctimes i supervivents estan en el mateix punt ni han tingut les mateixes vivències ni circumstàncies. En l’època en què s’omple la boca sobre la salut mental i s’intenta conscienciar de la violència psicològica, hi va haver víctimes assenyalades d’exagerades, antigues, puritanes o trànsfobes (que algunes no sabien a què venia). Més enllà d’una cançó o una expressió cultural, aquestes dones també mereixen respecte com totes. Potser això demostra que per molt que es canti Zorra queda molt masclisme encara per netejar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
