Em vaig quedar fotut

Al terra del vagó del metro hi havia una moneda que ningú veia, excepte jo. No em podia ajupir a recollir-la perquè em feia una mica de vergonya. ¿Què faria quan la gent se n’andonés? ¿Exhibir-la en alt amb mirada interrogativa per si algú en reclamés la propietat? Els usuaris entraven i sortien a cada estació sense que ningú hi reparés. ¿Serà una al·lucinació?, em vaig preguntar. No ho vaig creure. M’havia operat recentment de cataractes i la meva vista havia millorat de manera increïble. M’ho va dir la metge que em va revisar poc després, quan vaig anar a renovar-me el carnet de conduir:

–Té vostè una vista d’àguila.

Llavors, em va donar per pensar que com més temps continués la moneda al seu lloc, més desitjos es complirien per a mi. Per cada estació, un desig. Van passar sis, set, vuit, nou estacions (sis, set, vuit, nou desitjos, comptabilitzava per al meu interior). Llavors, va entrar al vagó un tipus amb sabatilles esportives, la va trepitjar, i li deuria quedar enganxada a la sola, perquè quan va tornar a aixecar el peu ja no hi era. El vaig seguir, va fer un transbord dues parades després, per si se li desprenia. M’havia obsessionat amb la idea que aquella moneda era una espècie de talismà que em pertanyia i no estava disposat a renunciar-hi. Quan se li desprengués, la recolliria sense cap mirament per convertir-la en un penjoll o alguna cosa així. Però no se li desprenia.

Les estacions transcorrien com en un somni sense que passés res. Llavors, va realitzar un moviment estrany amb el peu i la moneda va caure sense que ningú ho advertís. Em vaig ajupir a l’instant sobre ella i la vaig rescatar. Just llavors va aparèixer un indigent al qual no vaig tenir més remei que entregar-la, perquè era el que tothom em demanava amb la mirada. Vaig seguir l’indigent, que va baixar de seguida i, ja al carrer, el vaig abordar.

–Li compro la moneda de dos euros per un bitllet de cinc –li vaig proposar.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

L’indigent va observar la moneda, que tenia a la seva mà, va valorar l’oferta, va compondre un gest de cobdícia i va dir que no, que ni per un bitllet de vint. Tampoc per un de cinquanta.

Em vaig quedar fotut, la veritat. Em vaig quedar sense màgia.