L’espiral de la llibreta
¿On anem amb tanta pressa?
El remolí de la celeritat, la tirania de la immediatesa, conviu amb una recerca ansiosa de la felicitat individual tant sí com no, com si fos obligatòria
zentauroepp45598026 mas periodico mujer multitarea190813190113
Baixo al súper a buscar les quatre menudeses que sempre falten, inclòs un rotllo de bosses d’escombraries. N’escullo unes de color blau maó proletari, les que em semblen més fortes i opaques, però de tornada a casa descobreixo que el seu veritable esperó comercial no rau tant en la resistència com en la velocitat. Speed roll es diuen: les bosses van enrotllades una a una, en lloc de cosides per una línia microperforada en una llarga rastellera. Ah, bé, d’acord. Més tard, el mateix dia, a l’hora del telenotícies, la tele parla d’una fira d’hostaleria i restauració a l’Ifema de Madrid, on s’ha presentat el primer robot del món que prepara un cubata en 30 segons –així es destrossa la litúrgia del gel, l’abocament i la dringadissa cristal·lina (aquest afegitó és cosa meva)–, un dispensador capaç de servir fins a 400 copes sense la intervenció d’un humà. L’artefacte es fabrica el seu propi gel, aclareixen, i evitarà cues davant la barra en discoteques i festivals de música. Ah, bé, d’acord.
Mai m’he parat a calcular quant ocupa l’operació de canviar el cubell d’escombraries ni quants segons es menja l’estrebada de la línia de punts, però conèixer l’existència de semblants invents, les bosses i els cubalibres exprés, em genera una microangoixa que se subsumeix de seguida en l’altra, al riu cabalós de la urgència general que ens arrossega. Pressa dins de la mateixa pressa. ¿On anem amb tantíssima pressa? El fenomen de l’acceleració psicològica no és nou, sens dubte, però s’ha disparat en l’última dècada, encoratjat per la hiperventilació del consum i "l’ànsia que genera el ciberespai, davant la creença que hi ha alguna cosa millor en algun altre lloc", ha escrit el periodista Winston Manrique Sabogal. WhatsApp, el gran intrús, va començar a popularitzar-se a partir del 2012.
Notícies relacionadesLa voràgine quotidiana ens engoleix de tal manera que de vegades s’oblida un de l’essencial, segrestat per la inèrcia, pel mer moviment, i el temps per aturar-se a pensar –¿què pretenia jo?– es va empetitint. "Hi ha una cosa que em preocupa: els joves ja no tenen temps de tenir temps –va dir l’humanista George Steiner–. Mai l’acceleració gairebé mecànica de les rutines vitals ha sigut tan forta com avui. I cal tenir temps per buscar temps. I una altra cosa: no s’ha de tenir por del silenci". Aquesta és una altra.
El remolí de la celeritat, la tirania de la immediatesa, conviu també amb una recerca esbojarrada de la felicitat individual tant sí com no, com si fos obligatòria en el turbocapitalisme. Compra, somriu, fes-te un selfie, penja’l a les xarxes, sigues més productiu, busca’t un coach, apunta’t a un curs de mindfulness. Però ¿com pots no ser feliç? La happycràcia de què parlen el psicòleg Edgar Cabanas i la sociòloga Eva Illouz. Una estranya combinació, la pressa i la felicitat, ja que tot el que al meu entendre genera benestar és de cocció lenta: llegir, preparar un àpat, un passeig, quedar amb els amics, contemplar les musaranyes. En el fons, anem eixelebrats com gallines escapçades, sense voler saber gaire, perquè el món se’ns ha ensorrat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
