Més sector públic, menys societat

Un dels trets característics d’un país avançat és tenir una societat civil forta. Catalunya l’ha tinguda, però molt em temo que a hores d’ara l’està perdent. L’Administració pública, al clam de "qui paga mana", està envaint molts d’aquells espais en què allò públic era de la comunitat i no de l’Administració. L’empenta invasiva de la política actual erosiona, així, el capital social i genera l’abandonament de moltes activitats de l’anomenat tercer sector.

L’envestida prové de polítics, quadres funcionarials i òrgans de control comptable. Aquests últims segueixen la prèdica que "si hi ha diner públic, la gestió ha de ser pública també". I, erròniament, interpreten que això implica gestió directa i intervenció administrativa prèvia. Això vol dir que la influència política de qui mana conjunturalment ho envaeix tot –de la qual cosa es lamentaran, després, quan estiguin a l’oposició–, i que els quadres administratius des del control paralitzin a gust i gana una actuació, per eficient que sigui, per bé de salvaguardar normes i procediments.

Aquesta manera de fer fa impossible gestionar pròpiament molts serveis; des de la sanitat, els socials i educatius, o àdhuc les arts escèniques. A més, aquesta via de rastreig del diner públic fagocita a mans polítiques, sense aturall, qualsevol acció prou subvencionada. Potser arribaran alguns a la barrabassada de reivindicar l’expropiació del sector farmacèutic, ja que majorment viu de la compra pública de medicaments. O a embargar la governança d’una fundació privada pel fet de finançar-la en bona part; o absorbint al complet les nòmines, com en el cas dels professors de concerts escolars, o com ara s’està fent amb el transport sanitari, sense que es conegui cap possible fre.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Algunes d’aquestes actuacions tenen agenda oculta, sindical o de grup de pressió, buscant el mirall de la funció pública en retribucions i, sobretot, en condicions de treball. Altres casos són mostra de pura ingenuïtat de qui compara l’efectivitat de les nacionalitzacions, mirant retribucions nominals sense saber calcular costos unitaris efectius per hora treballada, en serveis en què la productivitat importa. Ambdós casos, però, porten a un pendent perillós, tant en els danys motivacionals de servir a la comunitat menys que al govern de torn, com de deixar a responsabilitat pública política coses que són de responsabilitat social.

Les actuacions que requereixen potestat i autoritat han de comportar una sobredosi de control i legalitat, precisament per evitar els abusos de l’Estat que les exerceix en gestió directa. Per a la resta d’activitats, de provisió de béns i serveis per a la gent, el supòsit hauria de ser el contrari. Que demostri el sector públic que les mancances de la seva gestió directa són menys que les de la concertació privada, social sense ànim de lucre, si es vol, que pretén substituir, en vista dels incentius al servei, els costos relatius, la flexibilitat i l’adaptació als canvis. La realitat és just al revés amb el que ara s’està assumint. Tot això que comento no és nou. Està, entre d’altres, a l’Informe per a la modernització de les AA PP catalanes, comissió que el president Mas em va demanar presidir, però s’ha ignorat i, per la via dels fets, falsejat. Tot i que de tant en tant la mateixa Administració s’apunta també a renegar de la burocràcia, com ara amb les queixes dels pagesos, que ella mateixa ha creat.