Ábalos, el socialista atordit
Les estructures dels partits en les societats occidentals democràtiques són maquinàries on avançar i mantenir-se és possible, però retrocedir es presenta com una acció plena de dificultats. El cas de José Luis Ábalos n’és un clar exemple. Les formacions polítiques estan preparades perquè els seus militants millorin, però no per ser escorxats.
La carrera d’Ábalos en el PSOE és la típica. Un militant fet a si mateix, que va anar creixent molt a poc a poc des de la base més plana i que, aprofitant les oportunitats dels canvis dins del partit, es va situar en espais de més responsabilitat.
Després de la mort de Franco es va afiliar al PCE, però molt ràpidament va passar a les files del PSOE a València. Estudiava magisteri i això és el que necessitaven els socialistes: titulats universitaris, professionals en general, que ampliessin les seves llistes de militants per preparar-se davant el que havia d’arribar. Em refereixo a governar. Era una altra època. Ho va explicar de manera molt precisa Eduardo Mendoza en el seu llibre Mauricio o las elecciones primarias (Seix Barral, 2006). Aquell jove va anar creixent, primer en institucions locals, després autonòmiques, fins que un canvi de direcció i una crisi del partit van propiciar que Ábalos arribés a ser ministre. Abans havia sigut home de confiança del Pedro Sánchez que es va passejar per tot Espanya amb cotxe creant partit i pujant la moral del socialisme obrer i espanyol.
Una carrera política ràpida sempre té alguns fonaments febles. L’esprint del polític valencià aquests últims 10 anys el va conduir a contractar col·laboradors que, sens dubte, li solucionaven els problemes del dia a dia. ¡Quin perill! No és el primer que comet aquest error.
Es tracta d’aprofitats que, en altres situacions de les seves vides laborals, només escalarien gràcies a la tècnica del piloteig continu, el piloteig solucionador de problemes davant els quals un ministre considera que ja no s’ha de rebaixar. I aquí tenim l’home de seguretat, o porter de discoteca, que sona pitjor, erigit en assessor d’un dels ministeris amb més pressupost i membre en consells d’administració d’empreses públiques sense experiència professional en el sector. Els partits ajuden els seus militants a anar ascendint en càrrecs públics. Ho fan tots. Però aquesta mateixa facilitat en l’ascens per pertànyer a una família política obliga a desaparèixer si el protagonista es converteix en una rèmora per a la formació. Pot ser injust, però és el que hi ha.
José Luis Ábalos no està sent investigat, no apareix en els papers de Koldo García, pot no estar en la trama de les mascaretes i probablement no haurà cobrat ni una de les comissions que el seu col·laborador sí que va acceptar. Però va ser ell el que el va contractar. Va ser ell el que va fer un treball de recursos humans erroni. La seva negativa a marxar i passar al Grup Mixt, sense entrar a considerar el benefici de l’aforat, genera un dany demolidor al partit que ell va contribuir a aixecar. La política no sempre és justa. I en el Grup Mixt fa fred.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
