¿Per què no negociar en lloc de bombardejar?

Dos anys després de la terrible invasió d’Ucraïna, el balanç no pot ser més catastròfic: 31.000 militars ucraïnesos morts i més de 300.000 russos, més de 100.000 milions gastats en armament i al camp de batalla, un empat infinit, en el qual si algú avança és Rússia. Tots pateixen, ningú guanya: si un extraterrestre ens mirés des d’un telescopi pensaria que, com bé diu el savi antropòleg Eudald Carbonell, els humans som imbècils. Un dispendi infinit de vides humanes, la majoria joves; els diners que haurien d’haver anat a hospitals, escoles o gent sense recursos llançats per la borda, i ningú sap qui guanya si és que guanya algú. Si l’acció d’Europa en la guerra d’Ucraïna ja és dubtosa per si sola, arriba a cotes dramàtiques quan es compara amb la seva omissió a Gaza. Mentre a Kíiv Von der Leyen s’alinea en contra de l’agressió russa, a Israel ret homenatge a l’Estat agressor que vol aniquilar tots els palestins. El que escandalitza en un lloc, i pel que hem de desemborsar milers de milions dels nostres impostos, es converteix en silenci, o fins i ot en complicitat, a Israel.

La conseqüència d’aquesta insuportable contradicció, o directament calculada hipocresia, és la creixent indiferència amb què l’opinió pública europea s’enfronta a aquesta terrible guerra dos anys després del seu inici. No és l’únic curtcircuit: mentre Zelenski es passeja per mig món demanant més recursos, i més armament, per, segons ell, "salvar la democràcia", resulta que la llei marcial imposada a Ucraïna no permet que hi hagi eleccions i el seu liderat se sotmeti a votació. Si hi ha guerra, no hi ha urnes. El desgast de Zelenski va quedar clarament reflectit en el desangelat acte organitzat per Von der Leyen en motiu del segon aniversari en el qual la notícia eren, més que els presents, els absents: no hi eren ni França ni Alemanya ni, sobretot, els Estats Units, cada vegada més pressionats per deixar d’enviar armes al pou sense fi d’aquest conflicte. I és que la retòrica oficial a favor d’Ucraïna xoca cada vegada més frontalment amb la realitat dels fets. Per molt que Josep Borrell proclami aquests dies que "Europa ha de despertar", el cert és que l’opció militar, que suposa allargar el conflicte, i el patiment fins a l’infinit, ofereix cada dia més dubtes. ¿No seria molt més humà, molt més barat i molt més pràctic negociar en lloc de bombardejar? Fins ara, el brutal sacrifici de vides i de diners públics europeus no ha servit més que per avançar, o potser fins i tot retrocedir, uns quants metres de territori. Malgrat això, se’ns insisteix que cal continuar sacrificant vides i recursos per parar una guerra cada dia més cruenta i inútil per aconseguir una pretesa victòria que tot sabem que no arribarà mai. Perdonin, però, com que igualment acabaran asseguts en una taula, ¿per què no paren aquesta maquinària infernal i es posen a parlar d’una punyetera vegada.