Por del semàfor

Mai sé, quan m’acosto a un semàfor i de sobte es posa ambre, si és millor accelerar mig suïcidament o frenar i aturar el cotxe. Mai ho sé i mai ho sabré. Segurament ningú ho sap ni ho sabrà del cert. Alguns dies la vida sent per mi tanta mania que pot fer-me arribar a cinc semàfors consecutius en aquesta tessitura, sobtadament en ambre, només per veure’m vacil·lar entre la idea de frenar i la de trepitjar l’accelerador. Aquesta història val per a qualsevol. El semàfor groc és, de fet, la història de les nostres vides. No explico res nou.

Fa uns mesos un amic es desplaçava per Madrid en la seva moto quan, ja a prop de casa seva, i pensant en com de bonic és tornar a casa, un dels semàfors que hi ha de tornada va passar de verd a groc. Aquests sobtats canvis de color, com si fossin una notícia bomba, constitueixen gairebé sempre una sorpresa desagradable. Impossible esperar que una cosa així passi i que no et sentis, en l’instant en què passa, un petit desgraciat que veu com el seu dia es converteix, de cop, en un complet fiasco. El meu amic va frenar i es va aturar. En l’existència tranquil·la, gairebé lenta, ell hi troba plaer. Per això, quan viatjo de paquet al seu costat, és l’únic moment en què no experimento pànic a les motos. Sento que només una formiga podria trastornar el nostre trajecte.

Accident

Notícies relacionades

La creu de Sant Andreu

L’error convergent

En el mateix moment en què va aturar la Vespa i va posar un peu a terra, va advertir com una mena de soroll que se li aproximava. El so es va convertir per art de màgia en un Audi que es va menjar el meu amic i la seva moto. Van volar pels aires i a continuació es van escampar en trossos de diferents trossos per la calçada. Me’n vaig assabentar al cap de poc perquè em va enviar una foto de l’interior d’una ambulància amb el missatge "Acabo de tornar a néixer". Estava bé. Només tenia una mica de dolor. Ni tan sols va anar a l’hospital. Li vaig confessar que, abans de rebre el seu missatge, jo estava a punt d’enviar-li una foto d’una carta amb un segell de Javier Marías que acabava de rebre, amb la frase "A això hem d’aspirar: a estar un dia en un segell". Perquè el meu amic també és escriptor.

Al final, el suïcidi va ser frenar, no seguir endavant. És com si no existís la decisió correcta quan el semàfor es posa groc. Simplement, acceptes el caprici del destí. Tu només ets un ninot en mans del poderós canvi de colors. Un semàfor és una gran força fictícia, en la qual, no obstant, no hi ha més remei que creure. Al cap et torna una hegemonia. T’avassalla. Pots fins i tot arribar a sentir com et xiuxiueja "¿Vols morir?". Recordo una matinada en què em vaig despertar amb un horrible mal de coll. Volia tallar-me’l. Em vaig vestir i vaig caminar 20 minuts a la recerca d’una farmàcia oberta. Em vaig aturar davant d’un semàfor en vermell. Eren les 3.43 hores. Tenia pressa i feia fred. No hi havia cotxes. Ni gent. Res. Només jo i dos carrils abans d’arribar a la vorera del davant, on hi havia la farmàcia de guàrdia. Li vaig fer una mirada al semàfor que probablement no oblidaria en la seva vida, però, així i tot, no vaig creuar. La ficció era realíssima.