A contrallum
Sortir del llit
Tinc sis ous a punt de caducar a la nevera. Això és el que em passa pel cap al despertar-me, mentre per la ràdio informen del nombre de civils assassinats ahir en les guerres d’aquí i d’allà. Com que faig diàriament la compra, miro d’imaginar-me el bombardeig d’un mercat. Veig la gent amb els seus carros, amb les seves bosses, anant d’un lloc a l’altre mentre fan comptes del que necessiten i del que es poden emportar. Hi sol haver un decalatge entre el necessari i el possible. De sobte, se sent una explosió que ens deixa sords, sense timpans, no sentim res, ni tan sols el soroll del sostre a l’esfondrar-se sobre els nostres caps. Els xais que penjaven al lloc de la carn cremen estranyament. Ens arriba una olor de barbacoa boja. Una cosa humida em descendeix pel rostre. Comprovo, al posar-m’hi la mà, que és sang procedent de l’orella. El fum s’aixeca com un llençol sota el qual comencen a aparèixer els cadàvers.
Procuro ser realista en les meves reconstruccions, però de seguida, i malgrat l’esforç, em tornen els sis ous a punt de caducar que tinc a la nevera. En podria bullir tres abans que es passin de data i deixar-los per a les amanides. Amb la resta, no ho sé, faria una truita per avui, potser un remenat d’espàrrecs. Tinc un pot d’espàrrecs també a punt de caducar. Em produeix un neguit sense límits aquesta preocupació per les qüestions domèstiques tenint no sé quants morts i no sé quants timpans trencats en un mercat d’Ucraïna, per exemple, on potser hi havia, com al meu, una parada de costura en la qual adaptaven la roba vella a les noves formes. Imagino cremant el maniquí de cartró pedra, una relíquia que la propietària de la parada va comprar en un mercat ambulant, perquè li va fer molta gràcia. El nen porta a l’esquena una motxilla de col·legial que crema amb les flames en forma d’ales. S’elevarà d’un moment a un altre, com un àngel de foc.
Però els ous, els espàrrecs… En realitat, les notícies no haurien de permetre que m’aixequés del llit. Hauria d’estar tan deprimit que els ous a punt de caducar no m’importessin gens. O un rave, no ho sé. Això és el que em deprimeix: que al final vencin les qüestions d’ordre pràctic perquè, en el fons, hem de fer un esforç per compadir-nos dels altres.
