El turista sempre té la raó

El turisme tanca les ciutats per fases com el càncer va matant-te a força de replicació discreta de les cèl·lules malignes. D’entrada, rebenta les ferreteries i les substitueix per iogurteries i quioscos de coses barates. Per seguir, destrueix l’hostaleria i l’estandarditza. Segueix amb la multiplicació dels Zaras i els Mangos, encareix els preus del lloguer, malbarata la convivència entre veïns amb narcopisos de sagnia i converteix alguns carrers en vulgaritats immenjables. En aquest sentit, la privatització fàctica d’una plaça, l’expulsió tàctica dels residents, no hauria de ser una fita polèmica perquè és nedar a favor del corrent.

El turisme converteix les ciutats en productes i serveis per al consumidor estranger, de manera que tots els seus habitants passen a ser treballadors rasos de la multinacional, sotmesos per tant al xantatge dogmàtic que el client sempre té la raó. D’aquesta forma, si un veí es queixa de malviure intentant arribar a la feina entre gaudidors dropos vacacionals, les autoritats i empresaris li criticaran la seva actitud recordant-li que són aquestes masses les que ens donen menjar.

Exili extramurs

¿Per què acontentar-se llavors de tancar una plaça? Si l’amo de la polis és el visitant, les autoritats haurien de prendre decisions taxatives, ordenar el caos i acabar amb aquesta intranquil·la terra de ningú aixecant una muralla flanquejada per casetes de venda d’entrades i souvenirs, de manera que els residents puguin exiliar-se extramurs i alleten el seu avorriment en poblats barraquistes sense atractiu turístic. Jo visc a Barcelona, on ja hi ha algunes zones de pagament. N’hi ha amb sostre i a cel obert. Per exemple, mai he vist la Sagrada Família i, respecte al parc Güell, tot i que els barcelonins se suposa que hi entrem gratis, tampoc l’he visitat mai perquè m’és ingrat fer cua per entrar en un parc. Amb la criatura m’amago en els que m’agafen a prop de casa, on disfrutem d’aquests gronxadors de plàstic impossibles de bolcar i dels tobogans de fabricació en sèrie pels quals els nens baixen de cul o de cap de forma totalment gratuïta.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Refugiat en un barri prou gris com per servir de faralló a les onades de clients estrangers que inunden Barcelona, tampoc solc trepitjar les Rambles més que quan he d’anar a l’estudi de ràdio de Julia Otero. En aquests trajectes apressats per les Rambles m’he fixat que també cal pagar, no per caminar-hi, sinó per asseure-s’hi. Entre la plaça de Catalunya i l’estàtua de Colom es poden comptar amb els dits de la mà d’un d’aquests captaires sense dits que demanen per allà els bancs lliures on recolzar les natges. Més fàcil és trobar-hi urinaris, en particular de nit, perquè un de cada tres fanals compleix aquesta funció. Així les coses, he passat en els últims anys de simpatitzar amb les idees d’Ada Colau, que tenia el somni impossible de recuperar Barcelona per als seus habitants, a annexionar-se a aquesta altra idea sevillana de tancar zones senceres al turista i cobrar entrada, perquè arriba un moment de la vida anomenat maduresa en el qual un es desprèn de l’idealisme utòpic i s’adorm als braços pragmàtics de la realitat.

Abaixar els braços i deixar de plantar-li cara a l’huracà és, en aquest tema que ens ocupa (o més aviat ens okupa), acceptar la idea d’acabar confinat en apartaments excavats a les parets dels túnels de Vallvidrera per tal de no haver de demanar perdó per habitar. No, ¡ja no suporto aquestes pintades de Tourist go home! A la fi he acceptat que són els turistes els que són a casa i nosaltres els que molestem. Així que fem les maletes i toquem el dos d’aquí.