Mal gust
La corrupció no és el pitjor
El pitjor de la corrupció espanyola no és tant la seva immoralitat, que en això és igual que totes, el pitjor de la corrupció espanyola és el mal gust que exhibeixen els seus protagonistes normalment. Ara són Ábalos i Koldo García, dos individus que semblen trets d’una pel·lícula de Torrente, però abans van ser Medina i Luceño, més propis d’una de Luis García Berlanga, i abans d’ells el Bigotes i companyia amb els seus puros i els seus vestits a mida en el casament d’Ana Aznar, i abans Bárcenas amb els seus botons de puny d’or i les seves patilles de bandoler andalús, i abans els dels eros de Sevilla gastant-se els diners dels plans d’ocupació en putes i en cocaïna, i abans l’inefable Roldán amb les seves orgies en calçotets de flors a costa de les comissions de la construcció de casernes per a la Guàrdia Civil, i abans i després d’ells els mil i un pocavergonyes que aquest país ha donat a la història de la corrupció mundial, una xacra que va unida a la nostra condició humana per més que molts voldríem que no fos així. Un repàs dels corruptes espanyols més coneguts comporta per això una consternació més gran que la de la seva immoralitat, ja que la inoportunitat i el mal gust amb els quals es manifesta fan que ens avergonyim encara més de ser compatriotes dels corruptes. Almenys en altres països vesteixen millor i són menys barroers tret d’excepcions, tot i que siguin igual de pocavergonyes.
De la inoportunitat de la corrupció espanyola i la seva absoluta falta d’escrúpols en són exemples que s’hagi portat a terme aprofitant moments de crisi com la de la pandèmia o situacions de precarietat d’institucions o de persones a les quals precisament els corruptes haurien de protegir i defensar, com els guàrdies civils que, mentre es jugaven la vida al País Basc, el seu cap robava a mans plenes, o els aturats andalusos a qui escuraven els diners de la seva formació per gastar-los en barres americanes i restaurants de luxe. Fins i tot al Papa el van utilitzar a València per cobrar comissions uns indesitjables que a més presumien de ser molt catòlics. De Madrid ja ni en parlem, perquè fins i tot de l’aigua dels madrilenys les va cobrar un dels seus presidents (les seves dues antecessores van haver d’anar-se’n també per la seva transparència), com a Catalunya va passar amb el seu històric, que va heretar de sobte una fortuna a Suïssa mentre els seus seguidors, castigats per la crisi econòmica mundial com tots, acusaven Espanya de robar-los.
Del mal gust dels corruptes en donen fe les imatges, així que no m’esforçaré a posar exemples més enllà d’assenyalar que, en gairebé tots els casos, l’aspecte els delatava ja sense saber què feien, ja que hi ha una correspondència entre aquest i la seva pinta moral. Si la cara és el mirall de l’ànima com sembla, a la majoria n’hi havia prou de mirar-los per saber que alguna cosa amagaven, i si amb això no quedava clar, amb la seva manera de viure i d’actuar n’haurien d’haver tingut prou els seus superiors per sospitar d’ells. Per això, que ara posin el crit al cel els uns i els altres, d’un partit i del de davant, segons a quin pertanyi el corrupte, cal prendre-ho com una broma; de mal gust, però una broma. Des que el món és món la corrupció existeix i continua existint, ja que l’ambició humana és inesgotable, i no és privativa de cap partit o sector de la societat. L’únic que es pot esperar, per això, és, a part que es combati, que els corruptes mostrin millors maneres i no ens facin passar més vergonya aliena de la que ja ens produeix el seu comportament.
