Els turistes són sempre ells

Escric turista, com si no fos això el que jo vaig ser al Llac Blau aquell dia, un turista. Quan parlem del turisme i del seu impacte a les nostres ciutats, pobles, costes i muntanyes, sempre ens posem en el paper de l’altre. Els turistes sempre són ells, nosaltres ens considerem, a tot estirar, viatgers, malgrat que la nostra mera presència converteix l’entorn de la torre de Pisa en un circ (les fotos sostenint de manera figurada la torre), Venècia en un parc temàtic i la plaça d’Espanya de Sevilla en un lloc que cal preservar mitjançant un peatge. Aquesta és una de les moltes implicacions de la proposta de l’alcalde de Sevilla, José Luis Sanz, de tancar el conjunt monumental de la plaça d’Espanya i cobrar una entrada als turistes que la visitin: qualsevol que no visqui a la ciutat o la província serà considerat un turista, tot i que no passegi en bermudes, sandàlies, gorra i la càmera de fotos penjant del coll.

La negació a acceptar la mateixa condició de turista és una de les moltes hipocresies vinculades al turisme. La crítica als turistes per impulsar la gentrificació i ser part essencial d’un model econòmic extractiu i, alhora, beneficiar-se’n en seria una altra. Barcelona és un exemple especialment contradictori: a com més decibels arriba la crítica als turistes, més ingressos deixen a la ciutat. Quan se sent un barceloní criticar la gestió amb el turisme no se sap si vol limitar l’entrada de visitants o exigeix més llicències de pis turístic. La realitat és que ningú vol imaginar-se què seria de Barcelona, Catalunya i Espanya sense una economia enfocada al turisme.

Tan enfocats estan que a Sevilla es parla de peatges per entrar a l’espai públic, però la Junta d’Andalusia es nega a aplicar la taxa turística, no sigui que els turistes es molestin (ens molestem). Els peatges puntuals, pel que sembla, són millors que els impostos. A la resta d’Europa, com bé saben els que de vacances es converteixen en turistes tot i que sigui a desgrat seu, es paga bastant i per gairebé tot; taxes turístiques per nit, transport públic sense bonificacions, entrades a monuments, llocs emblemàtics, museus... Per entrar a parcs i places no s’estila, tot i que al Llac Blau, per exemple, es pagava per l’accés al ferri, única manera de disfrutar d’aquella experiència tan traumàtica.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La necessitat de regulació del turisme i dels seus efectes en el nostre entorn és evident. La taxa turística és una eina no només de redistribució de la riquesa que aporten els turistes, sinó de compensació dels efectes més perniciosos. Però el sector, entès en el seu sentit més ampli, també hauria de reflexionar sobre quina experiència ofereix als visitants. ¿Hi ha algú a qui li agradi el txunda-txunda en un lloc paradisíac? ¿Els souvenirs han de ser tan ridículs? ¿De veritat hi ha qui compra les samarretes d’«Algú que m’estima molt m’ha portat aquesta samarreta de...»?

De la mateixa manera que els turistes hem d’entendre que no som viatgers i que, quan viatgem, ens convertim en allò que molts a casa deploren, l’economia vinculada al turisme hauria de començar a tractar els turistes com a viatgers. Perquè el que ofereix avui la indústria és el mateix parc temàtic a desenes de destinacions. I jo al Llac Blau no hi torno, però a l’encantadora illa de Gozo, sí.