L’exhibicionisme d’Ábalos

L’exministre José Luis Ábalos ha triat el camí de l’exhibicionisme per defensar-se de les acusacions que sorgeixen cada dia sobre els seus presumptes vincles amb el que encara anomenem cas Koldo. L’equip de tribunals de Prensa Ibérica a Madrid va publicar dijous a EL PERIÓDICO DE ESPAÑA un fet que pot canviar-ho tot: el jutge –no la Guàrdia Civil ni el fiscal– considera que el mateix Ábalos va actuar com a intermediari en la compra de mascaretes a les Balears quan governava l’actual presidenta del Congrés, Francina Armengol. Si continua per aquest camí, en unes hores o en uns dies haurà de deixar el cas en mans d’un altre tribunal perquè implicarà dos aforats. Llavors deixarà de ser el cas Koldo per passar a ser el cas Ábalos.

Mentre els periodistes examinen el sumari, Ábalos s’ha convertit en protagonista de la seva pròpia lapidació pública i les entrevistes que concedeix ja sumen desenes, fet que genera un soroll informatiu en què es barregen les informacions sobre els informes policials amb els seus desmentiments en directe. Però la realitat s’imposa en la percepció que queda a la retina dels ciutadans: Koldo García es passejava com a cal sogre per ministeris i comunitats autònomes i Ábalos mai l’hi va reprendre. Koldo García formava part d’una "cadena de confiança" que començava amb Santos Cerdán i acabava presumiblement amb Pedro Sánchez. Ábalos es desmenteix a si mateix gairebé a cada entrevista perquè aquesta cadena de confiança a què al·ludeix per exculpar-se desbarata la seva principal línia argumental, i la de Pedro Sánchez, que presenten Koldo com una poma podrida. Mentrestant, l’exhibicionisme mostra Ábalos com un individu primari, simplista en els seus arguments, hedonista, llenguallarg, amb cert aire d’impunitat que li permet fumar a gairebé totes parts on està prohibit, i que sempre acaba les frases amb un cert to amenaçador, abans contra el PP i ara contra els que van ser els seus col·legues.