Migracions climàtiques, migrants invisibles
Les migracions causades pels canvis climàtics que té el planeta constitueixen un desafiament que es mesura en milions d’éssers humans, segons les dades més acreditades. Entre 20 i 25 milions de persones es veuen obligades a desplaçar-se, cada any, com a conseqüència d’inundacions, tempestes, huracans, o l’avanç de la desertització allà on vivien. La gran majoria busquen empara en altres llocs més segurs del mateix país, mentre que d’altres emigren cap a altres països. Amb el previsible agreujament de les condicions climàtiques i la multiplicació d’episodis cada vegada més aguts de sequera o de desbordament de rius, els científics preveuen que aquesta xifra augmentarà. Així i tot, com sol passar, la realitat s’anticipa a polítics i legisladors. No hi ha, actualment, lleis o tractats internacionals, que reconeguin el fenomen i permetin donar algun tipus de resposta fonamentada al fenomen migratori originat per la crisi climàtica. Hi ha tota una panòplia jurídica, nacional o europea, que permet, fins a cert punt, tractar la immigració motivada per raons econòmiques, per la violència o la persecució, però si un txadià arriba al nostre país i afirma que ha hagut d’abandonar les seves terres perquè aquestes han quedat sepultades per l’avanç del desert, no disposem de cap norma per actuar. Només podem fer-ho si argumenta que això l’ha portat a patir algun tipus de violència o persecució (cosa que passa, en alguns casos).
Malgrat l’acceptació cada vegada més generalitzada del concepte de migracions climàtiques, hem deixat en uns llimbs els que les pateixen. Hem creat així una categoria de migrants que són invisibles. No van tenir acollida a la cimera de Dubai sobre el canvi climàtic, i la seva sort no va suscitar ni una línia al comunicat final. Tampoc estan reconeguts per part del sistema de les Nacions Unides o de qualsevol altra institució capaç d’influir en el dret internacional. Aquesta anomalia s’ha de reparar. No hi ha res pitjor, en la gestió de qualsevol crisi, que afrontar-la amb una bena als ulls. En aquest cas, fer com si aquests 20 milions de persones obligades a deixar la seva llar per causes vinculades al canvi climàtic no existissin.
Pot ser que algunes xifres sobre desertització del territori siguin alarmistes, sobretot quan es tracta de projeccions finiseculars en què poden intervenir molts factors. Tot i així, disposem de dades empíriques inapel·lables, segons les quals els migrants climàtics han augmentat un 40% aquests últims 20 anys. I no fa falta anar-se’n al Sahel, o als atols de Fiji o Tuvalu, per veure l’amenaça que plana sobre el planeta. El dèficit hídric i la meteorologia cada vegada més extrema que pateix Espanya ens indiquen que en una part d’Andalusia, Múrcia i Catalunya també podrien produir-se desplaçaments de població en un futur no gaire llunyà, en cas que s’agreugi la sequera i es produeixi una pujada del nivell del Mediterrani. No es tracta d’alarmar, però sí d’assenyalar aquest perill per argumentar que Espanya hauria de ser un dels països més interessats a abordar tots els aspectes relacionats amb les migracions climàtiques. Fent visible allò que existeix.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
