La doble moral de la responsabilitat política

Ábalos, no obstant, invocant a la seva honorabilitat s’ha negat a renunciar al seu escó, al·legant que això implicaria reconèixer una culpa quan ell ni tan sols està investigat, de moment, una decisió que ha portat el PSOE a suspendre’l cautelarment de militància i a expulsar-lo del grup parlamentari socialista, una acció que per molt unànime que sigui no troba cap suport en les normes internes del partit.

Notícies relacionades

Culturalment cristians

Curiós fenomen

Aquestes, com és preceptiu, s’adeqüen a la llei de partits polítics que dicta que els estatuts dels partits han de decretar la suspensió cautelar automàtica de l’afiliació dels afiliats incursos en un procés penal, respecte dels quals s’hagi dictat acte d’obertura de judici oral per un delicte relacionat amb la corrupció. A més, la majoria de partits, en el marc de la lluita contra la corrupció i la desafecció política que ella ha generat, des dels anys noranta han anat incorporant al seu patrimoni codis ètics per mitjà dels quals s’ha mirat d’establir el marc de valors i de conductes desitjables per part dels membres de l’organització. El que sorprèn és que ni als estatuts ni al codi ètic i de conducta del PSOE, concebut amb l’objectiu d’"elevar els seus propis estàndards ètics amb autoexigència i exemplaritat" aparegui una sola referència a la responsabilitat política. Però no és l’únic.

D’això es dedueix que aquest és un concepte polític altament indeterminat, volàtil i arbitrari, que pot ser dotat d’un contingut a la carta i que sol invocar-se a conveniència. En el cas d’Ábalos, forçant-ne la dimissió per la seva condició de cap de Koldo, s’ha pretès contenir el contagi de l’ombra de sospita al conjunt del PSOE i al Govern. Però la contradicció no pot ser més gran. Si la idea de responsabilitat política no troba empara en les normes internes i no té a veure amb la penal sinó que la precedeix i la desborda, basant-se en la idea de jerarquia, cal preguntar-se per què no s’hauria d’estendre a la resta de superiors jeràrquics del partit i del Govern. Això, no obstant, és un disbarat que ataca la presumpció d’innocència i l’honorabilitat i que difícilment és compatible amb l’Estat de dret. Perquè, al cap i a la fi, si hi ha normes és perquè res garanteix que els comportaments individuals o col·lectius s’ajustin als paràmetres ètics.