La broma colosal
Al carrer del Sac, a Girona, hi ha una placa que informa que, en una de les cases, el primer dia de l’any 1900, hi va néixer Xavier Cugat. Ara aquest és un espai amable, apartat del brogit turístic de la ciutat, a tocar de la plaça de l’Oli, molt a prop també d’una d’aquelles escales que tothom visita perquè hi van rodar Joc de trons. Aleshores, però, fa 124 anys, el passatge estret i la casa devien ser força ombrívols, en una Girona humida i freda.
D’aquella amagada ciutat provinciana a la calor antillana de Cuba i, posteriorment, a l’esclat d’una urbs com Nova York, que ja despuntava com a ineludible referència cultural, hi havia un llarg camí vital i no solament una notable distància geogràfica. El destí, més o menys atzarós, probablement entestat a exercir de narrador que desitja escriure una història tancada, ens va oferir una cloenda magnífica: el funeral de Xavier Cugat a l’església del Carme, molt a prop del carrer del Sac. Després, el van enterrar al cementiri de la ciutat on havia nascut, amb una làpida gris que conté una llegenda amb lletra lligada que diu: "‘Cugat que vivió’". Era el 1990. Cugat no havia pogut completar el més que probable desig de viure, sencer, un segle, fins al 31 de desembre de 1999.
Aquest és, de fet, l’objectiu final de la novel·la de Jordi Puntí que va guanyar el premi Sant Jordi. Imaginar. Imaginar sobre la imaginació i, en última instància, no solament escriure una faula sobre l’imperi de ficció de la vida de Cugat, sinó també (i potser amb més delit) sobre com podria haver estat la seva mort si s’hagués mort amb el segle. Encara que ho sembli, Confeti no és una història sobre Cugat ni, encara menys, una biografia del músic, de l’artista, del mentider que s’acabava creient les mentides que sustentaven la il·lusió de felicitat.
Notícies relacionadesÉs justament un elogi de la ficció entesa com a mentida, que ennobleix qui la formula com a engany i fa més savi qui es deixa enganyar. Ho deia Gòrgies fa més de vint-i-cinc segles en parlar de la tragèdia. "Una entelèquia. Un giravolt de la imaginació, si voleu. Una novel·la. Una broma", diu el narrador que utilitza Puntí com a contrapunt narratiu de l’"antibiografia" de Cugat.
La broma colossal que ha confegit el novel·lista (a partir d’un treball exhaustiu, innegable, constant des de fa anys, sobre les anades i vingudes del director d’orquestra) és que no ha escrit sobre la vida (més o menys fictícia) de Cugat, sinó sobre la seva més o menys fictícia i hipotètica mort. De fet, com es llegeix a la novel·la, "una disputa entre fabulacions; ganes d’enganyar el temps, cadascú com més li convenia". De la narració circular que el destí havia esbossat i que comença i hauria d’acabar amb el segle, passem a un relat de confluències, juxtaposicions i mistificacions, de jocs de miralls. "El temps també s’ha convertit en una ficció", llegim. Una ficció amb i contra la mort. És, a la fi, el dilema de sempre entre el turment per tot el que perdem i el delit que evoca el confeti que es va escampar una nit, a la festa.
