A contrallum
Sé que sé alguna cosa
Al baixar les escales del metro en direcció a la meva andana em vaig adonar que un paio en seguia dissimuladament un altre. Els dos eren de mitjana edat, prims, un d’ells vestit amb roba esportiva; l’altre, com si treballés en una companyia d’assegurances. El perseguidor era aquest últim. Van agafar el mateix tren que jo, de manera que vaig poder observar-los a gust i muntar-me històries sobre si el primer seria un marit infidel i el segon un detectiu privat, o si aquell un agent rus i aquest un espia del CNI. Em va fer llàstima quedar-me allà, com si no hi hagués més possibilitats, però aquestes són les que ens han servit el cine i les novel·les i ens hi atenim dòcilment.
Poc després, vaig detectar en el perseguit un moviment d’inquietud. Em vaig preguntar si sospitava que estava sotmès a vigilància, però després, en una observació més acurada, vaig advertir que la seva cautela tenia a veure amb el fet que ell, al seu torn, seguia una dona, també de mitjana edat, molt arreglada, en qui jo no havia reparat fins al moment. Em vaig preguntar si tots, en aquell vagó, formàvem una cadena de perseguits i de perseguidors, i vaig mirar al voltant i vaig descobrir un paio que va girar la cara quan les nostres mirades estaven a punt d’encreuar-se. Aquest, el que feia l’efecte de seguir-me a mi, era el més jove de tots i portava una dessuadora amb caputxa.
Curiosament, tots quatre vam baixar a la Gran Via i pràcticament en fila. Però vaig entrar a l’edifici de la ràdio, on tenia una reunió de feina a la qual arribava amb retard, i no vaig poder esbrinar en què hauria acabat la cosa si hagués tingut lliure el matí. De tota manera, no vaig deixar de pensar en això la resta del dia. Em va fer l’efecte que havia ensopegat amb un dels brins que componen el teixit de la realitat. Un bri des del qual era impossible reconstruir tota la malla sobre la qual se sosté el món. Em vaig jurar estar més atent als missatges de l’exterior, perquè acostumo a anar bastant abstret i em perdo de vegades el millor. L’hi vaig dir aquella mateixa tarda a la meva psicoanalista:
–Sé que sé alguna cosa, però no sé què és el que sé.
–¿Es tracta d’una endevinalla? –va preguntar.
–Un enigma –vaig respondre–, i vam estar donant voltes a l’assumpte tota la sessió (50 minuts: 70 euros. Un altre misteri).
