Apunt
Destrueix-ho mentre puguis
Destruir un manuscrit que no desitges veure publicat, cremar-lo, o trencar-lo en dos, en quatre, en vuit, en setze, potser en trenta-dos trossos, matar-lo, en fi, amb les teves pròpies mans, és dificilíssim. Dista poc de ser una bonica proesa. Necessitaries una vocació gairebé suïcida, i que les mans fossin capaces de prendre decisions per si soles, sense la intervenció del pensament, que en l’últim instant s’inclina gairebé sempre a la compassió, a dir "Quina pena" i, al final, a interrompre la destrucció.
En una batalla fratricida contra si mateix, moltes vegades l’escriptor, per exigent que sigui amb la seva pròpia literatura, es rendeix a la deixadesa, i es conforma amb ocultar el manuscrit, deixant-lo on no hagi de recordar-lo cada poc. Al seu cap li confereix la condició de secret que mai veurà la llum. Passa el temps, i fa com que no recorda. L’oblit és un lent muntatge en vertical. Però també una ficció, perquè en el moment menys pensat, gràcies al fet que el manuscrit encara respira, l’oblit recorda.
Notícies relacionadesEscriure és en aparença senzill. Escriure bé és bastant difícil. Destruir el que un dia vas escriure, en canvi, és pràcticament impossible. Alguna cosa t’hi aferra irracionalment, fins i tot si ho odies. Posseeix un valor secret, inexplicable, malgrat que als teus ulls manqui de mèrit. García Márquez va dir d’En agosto nos vemos: "Aquest llibre no serveix. Cal destruir-lo", però no ho va fer. I ara els hereus l’han publicat. Ja se sap que resoldre un conflicte pel mètode de la inacció representa una temptació destinada a acabar com un no volia: malament.
Hi ha tasques per a les quals un escriptor no pot confiar en ningú, tret d’en si mateix. Quan mor, per molt que l’estimi, un hereu només serà capaç de posar-se a la pell de l’hereu, no en la de l’escriptor. Així que pensa-hi: destrueix el que hagis de destruir mentre puguis. No esperis que ho facin per tu. Destrueix-ho i no pensis en això. ¿Et fa pena? Aprofita la inèrcia i destrueix-la també.
