Pobresa, famílies i polítiques d’igualtat

Els indicadors de pobresa tenen una vinculació molt directa amb les polítiques adoptades en matèria d’igualtat de gènere. De fet, els col·lectius amb més risc de pobresa són les famílies monoparentals amb fills a càrrec (la taxa puja al 33% a Catalunya), els menors de 18 anys (27%) i les persones grans que viuen soles (25%). Per a moltes famílies, tenir fills representa més risc de caure en la pobresa. Per a moltes dones, separar-se les condueix a la pobresa. Per a moltes dones grans, quedar-se viudes significa entrar en la pobresa.

Per tot això cal reforçar les polítiques d’igualtat i família amb mesures com les prestacions universals per fill, la gratuïtat de les escoles bressol, els beneficis fiscals a mares treballadores o la compensació en les cotitzacions socials a qui es faci càrrec de les cures.

La despesa social més baixa de la UE

No obstant, a Espanya la despesa social dedicada a famílies i fills (serveis, ajudes o beneficis fiscals) és la més baixa de la UE en percentatge del PIB, juntament amb Malta i Irlanda. Segons Eurostat, Espanya va dedicar només l’1% del PIB el 2021 a aquestes polítiques, davant l’1,9% de la mitjana de la UE o el 4,4% de Dinamarca (el país que més recursos hi destina). Espanya també se situa molt per sota de països veïns com França (2,2%) i Portugal (1,5%).

Sense ajudes i amb escasses opcions per conciliar la vida laboral i familiar, cada vegada més dones es troben en la disjuntiva d’haver d’escollir entre tenir fills o treballar. Les conseqüències sobre la taxa de fertilitat són preocupants. Espanya acumula sis anys consecutius de reducció de la taxa de fertilitat (nombre de fills per dona en edat fèrtil); ha passat d’1,34 el 2016 a 1,16 el 2022. El nostre país se situa a la cua dels 27 països membre de la UE, juntament amb Malta. Fins i tot Itàlia, que tradicionalment ens ha acompanyat en les últimes posicions en taxa de fertilitat, ens avança amb una taxa d’1,24. És evident que existeix una clara correlació positiva entre despesa en polítiques de família i nombre de fills.

Notícies relacionades

El plàtan més car del món

Cas Ábalos: ¿tsunami Aldama?

La llei de famílies que va aprovar el Consell de Ministres al febrer i que ha arribat al Congrés va en la bona direcció, tot i que podria ser més ambiciosa. Entre les mesures que contempla hi ha la creació d’una prestació universal de suport a la criança (de 100 euros al mes fins als 3 anys de la criatura), que les famílies monoparentals amb dos fills siguin considerades famílies nombroses i tinguin accés al mateix sistema d’ajudes, i que es reconeguin com a famílies nombroses aquelles amb quatre o més fills (o tres fills segons el nivell d’ingressos). Aquest tipus de famílies són les que més risc de pobresa tenen, de manera que les ajudes reduiran la seva precarietat, i de passada tancaran una mica la bretxa que ens separa de la resta de països europeus.

Amb tot, sembla insuficient que la prestació per criança finalitzi als 3 anys i que, a més, no vagi acompanyada d’un sistema universal i gratuït de l’ensenyament de 0-3 anys. S’ha demostrat que la inversió en aquesta edat primerenca és la que té efectes més positius sobre la reducció de la desigualtat a llarg termini. A més, caldria revisar el sistema actual d’incentius fiscals i prestacions públiques, perquè pot allunyar la dona del mercat laboral i relegar-la a un rol domèstic o a l’economia submergida. S’ha d’evitar que els ingressos de la dona puguin comportar per a la família superar un determinat llindar de renda que li faci perdre ajudes públiques a la criança, com l’accés a escoles bressol públiques, les ajudes al lloguer o les beques i ajudes menjador. Per evitar que això passi, cal una bona avaluació de les polítiques públiques.