Última voluntat

En algun dels seus cursos de periodisme, Gabriel García Márquez va dir que el primer paràgraf d’un article de premsa havia de fer oblidar el lector el cafè fumejant i el croissant del seu esmorzar. Es referia així el premi nobel colombià a la importància de l’arrencada de qualsevol text perquè el lector el continuï llegint. Jo no sé si a la seva nova novel·la pòstuma es complirà aquest principi, però el que sembla clar és que l’expectació entorn seu ho fa, amb tothom esperant a poder llegir-la després que es publiqués aquesta setmana a la seva Colòmbia natal després d’anys de dilacions per part dels seus hereus. La polèmica fa temps que és ja en l’aire, però ara anirà a més, perquè, a part de discutir-se el dret dels hereus d’un escriptor a publicar el que aquest no va publicar estant viu, es discutirà també si la seva nova novel·la pòstuma valia la pena que es publiqués. És a dir, si des del punt de vista literari aporta alguna cosa a l’obra de l’escriptor o si, per contra, l’hi resta.

Com que no l’he pogut llegir, res puc dir sobre aquesta segona consideració, però és que tampoc tinc una opinió clara sobre la primera part de la discussió, la que versa sobre el dret dels hereus d’un escriptor a editar el que aquest va deixar inèdit. La història de la literatura és plena de casos en què els defensors de les dues opinions enfrontades es poden recolzar per recolzar les seves tesis sense que cap es pugui defensar o rebutjar del tot, especialment en aquests supòsits en els quals l’escriptor mort no va deixar clara la seva voluntat.

Feu amb mi el que vulgueu, sembla que va dir García Márquez als seus fills, cosa que els facultaria per prendre amb llibertat qualsevol decisió no només amb el seu cadàver sinó també amb la seva herència literària i material. I s’hi agafen els seus hereus per contrarestar les crítiques dels que opinen que el que el seu pare no va publicar en vida podent fer-ho hauria d’haver continuat estant a la foscor.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A la meva última novel·la, explico la història d’un personatge que, per raons que no explicaré ara, decideix deixar sense publicar tota l’obra que ha escrit en secret durant anys. El desenvolupament de la meva novel·la gira entorn d’aquesta qüestió tot i que no és l’única, ni de bon tros, que planteja. Sembli més o menys interessant, la història està inspirada en una de real, la del meu primer editor, Mario Lacruz, a la mort del qual la seva família va trobar amagades en un armari tancat amb clau una dotzena d’obres mecanografiades que havia escrit sense que ni la seva dona ni els seus fills ho sabessin. I, el que és més sorprenent, sense que, havent pogut editar-les (Mario Lacruz va ser un dels editors més importants d’aquest país), va decidir voluntàriament no fer-ho. ¿Per què algú decideix negar-se a si mateix o negar les seves obres al públic com a escriptor? Aquesta és la qüestió central per a mi i no si s’ha de respectar la seva voluntat o no després de desaparegut.

Els hereus de l’escriptor tenen tot el dret a prendre la decisió que vulguin, però, abans de prendre-la, haurien de pensar per què aquell va fer el que va fer i, com ells, la societat literària en el seu conjunt. De vegades, la millor obra d’un escriptor no és la publicada sinó la que voluntàriament va voler deixar a l’ombra i això, segons el meu parer, ha de respectar-se sempre per sobre d’interessos econòmics, literaris o qualsevol cosa que sigui la que es persegueix fent públic el que era secret.