Reajustar rellotges, no només de la restauració

El repàs dels horaris de les diverses normatives locals en vigor a Espanya i de l’activitat efectiva dels locals en funcionament ofereix un panorama menys simple. Des de restaurants que avancen el tancament de les seves cuines després d’un canvi d’hàbits incipient detectat des de la pandèmia fins a d’altres que els expandeixen fins als límits legals. Una cosa necessària per atendre alhora la clientela procedent de països amb un ritme molt més diürn; la nacional, amb hàbits d’horaris nocturns més arrelats, i l’oci nocturn que va més tard. També la reglamentació és diversa, en les diverses autonomies i en cada una de les diferents categories de locals. Aquesta multiplicitat de models i ofertes no reflecteix més que l’adaptació del servei a les demandes dels usuaris. Difícilment es pot exigir des de l’Administració (en realitat, Díaz no ha arribat a aquest extrem, encara que part del debat s’hagi plantejat en aquests termes) que el sector de l’hostaleria ignori la demanda de la seva clientela, més enllà dels límits que imposen la compatibilitat amb el descans dels veïns o el respecte als drets laborals dels seus treballadors. Perquè aquesta adaptació d’oferta i demanda també s’ha d’aplicar a les relacions laborals en el sector: els horaris extensos de funcionament dels locals no poden implicar eternitzar unes jornades ja per si soles sovint abusives, sinó comptar amb els recursos humans necessaris per fer-ho possible. I en unes condicions laborals no només dins de la legalitat, sinó amb capacitat d’atraure una mà d’obra que no sempre existeix, en les condicions que se li ofereix.

Davant la reflexió, més que proposta estructurada, de la ministra, una de les raons que han posat sobre la taula els representants de l’hostaleria per justificar la particularitat espanyola (no tan excèntrica en el conjunt de zones turístiques del sud d’Europa) és que el seu ritme de treball no és causa sinó conseqüència. Una derivada més d’un esquema horari general que inclou en gairebé tota les activitats econòmiques una jornada laboral més tardana que primerenca i més extensa que intensa. Aquest és un dels debats que hauria de realimentar la discussió ara en curs. Són múltiples els camps, i no només la restauració, en què els usos del temps estan en ple replantejament: des de l’escola fins a cada una de les activitats afectades per la reducció de jornada laboral en curs. Remetre-ho tot a un pacte social per fer un reset general dels hàbits horaris portaria, com en part ha passat, a postergar indefinidament qualsevol canvi. Però aquesta racionalització pendent té marge per avançar amb la suma de petites transformacions.