Construïm futurs sostenibles
Cal repensar l’atenció de persones grans i dependents
El 21 de febrer el Sr. Oller publicava una carta al director d’aquest diari en la qual reflexionava encertadament sobre la necessitat de repensar l’atenció a la gent gran i dependent del país. Era el dia abans que, des del Departament de Drets Socials, celebréssim la jornada Construïm futurs sostenibles amb l’objectiu d’afrontar debats imprescindibles com són el repte demogràfic que, ens empeny a repensar l’atenció a la gent gran i els serveis de cures, i estudiar models residencials d’altres països i models de finançament per afrontar-lo.
Albert Esteve, director del Centre d’Estudis Demogràfics, ens dibuixava les projeccions de població com la jubilació de la generació Baby Boom, la més nombrosa de la història, i com en els propers 30 anys s’haurà de donar resposta a aquest increment de població dependent. Una realitat que cal que tingui més pes a l’agenda pública i a la consciència col·lectiva. Cal poder atendre el gruix de població que eixampla la piràmide demogràfica per la part superior
Al seu torn, el professor Manel Aguilar abordava la llei de la dependència i la seva evolució. Una llei de l’any que si bé va suposar un reconeixement de nous drets, va limitar i condicionar les capacitats de definir un model de cures propi ja que suposa una invasió de les competències exclusives de la Generalitat en matèria de serveis socials. Ara bé, la principal falla de la llei de dependència és el sistema de finançament. Tal com apuntava la doctora Júlia Montserrat, aquest finançament territorial de l’Estat espanyol poc transparent i discrecional en les seves aportacions provoca que a dia d’avui només contribueixi en el 24% del total, mentre que Catalunya ho fa amb el 55% i el 21% restant recau en el copagament de les famílies. L’increment de l’aportació de l’Estat en els últims dos anys continua sent insuficient i és necessari que, finalment, el compromís del ministre Bustinduy d’arribar al 50% d’aportació sigui una realitat.
En aquesta línia, el doctor Sergi Giménez indicava que actualment a Espanya tan sols s’inverteix el 0,7% del PIB en dependència, lluny de l’1,7% de la mitjana europea. Aquest infrafinançament genera llistes d’espera i equipaments antiquats, i limita la capacitat de replantejar els nous models residencials i d’atenció domiciliària. Hem obert el debat i l’afrontem però, mentre Catalunya no sigui un Estat independent, al qual no renunciem, no ho podem fer sols.
Adelina Comas-Herrera, de la London School of Economics i creadora del Global Observatory of Long-Term Care, ens remarcava la importància de poder avaluar diferents models per adaptar-se als nous tipus de cures i necessitats. Per això des de la Generalitat treballem per potenciar els pisos amb suports i serveis adaptats a una vellesa més autònoma que la de l’última etapa de la vida, estem revisant la cartera de serveis i ultimem la planificació fins al 2040 de les necessitats de places residencials i d’equipaments per a gent gran, persones amb discapacitat i persones amb problemes de salut mental. I finalment ens trobem amb la importància de vincular el sistema de cures a la integració social i sanitària. Així ho apuntava el catedràtic Guillem López-Casasnovas, així ja és una realitat en alguns punts del país i aquest 2024 estarà plenament implantada arreu.
Avui afrontar aquests reptes implica dedicar pràcticament un 60% del pressupost del Departament de Drets Socials al sistema de l’atenció a la dependència. Uns pressupostos que ens fan falta per reduir les llistes d’espera, augmentar els salaris de les treballadores de les cures, invertir en infraestructures i posar en marxa nous models. Caldrà responsabilitat i compromís.
