DHub: patrimoni i contemporaneïtat

El FAD, amb la celebració de l’Any del Disseny el 2003, havia elevat una demanda als polítics per rubricar la capitalitat barcelonina en disseny urgint aquest equipament. L’ajuntament va recollir el guant; a la Generalitat encara se l’espera; i l’Estat, en comptes de recolzar-lo com a museu estatal, es va posar a preparar el seu. El 2006 es va incorporar Ramon Prat com a comissari general, en realitat com a nou ideòleg, i és qui crea el concepte de DHub amb rotunda ambició avantguardista i internacional. Va ser aplaudit pel món del disseny i alhora rebut amb polèmica per patrimonialistes, antiquaris i acadèmics. El 2012 va decidir dimitir; en realitat va ser convidat a fer-ho. El seu projecte resultava massa excèntric per a la nova alcaldia de Xavier Trias. I es nomena directora Pilar Vélez, directora del Museu Frederic Marès, historiadora de l’art, que dos anys més tard inauguraria l’edifici dissenyat per Bohigas, la grapadora. Després del seu nomenament també hi va haver polèmica, però al revés. El món del disseny i la creació no entenia que algú especialista en el segle XIX liderés un museu dedicat al disseny en ple segle XXI. També hi va haver conat de firma de cartes, però amb molt seny es va decidir esperar a veure quin era el seu projecte, i no deslluir, amb una polèmica apriorística, una inauguració llargament desitjada pel col·lectiu del disseny.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Pilar Vélez va fer una bona feina, va tirar endavant el museu al complex edifici –¡d’inintel·ligible nomenclatura!– amb una programació qualificada, principalment patrimonialista, amb picades d’ullet interessants cap al disseny contemporani. Tot i que decidís, de manera discutible, no fer exposicions de creadors vius i amb prou feines projectar-se internacionalment o experimentar. Després d’11 anys al comandament, després de la seva jubilació, es va convocar per primera vegada un concurs amb un projecte. El va guanyar José Luis de Vicente, reputat professional, com Vélez, però especialista en el segle XXI. És a dir, interessat per la cultura contemporània, més que per la història. I ha tornat una furibunda polèmica, com si hagués de cremar mobles, vestits, vasos i cartells. Simplement, el seu programa, amb el qual va ser elegit per un jurat prestigiós, no a dit, posa el focus en una altra lectura del material, i afegeix l’immaterial, digital, tan propi del nostre moment actual i igual de patrimonial. Els que es queixen ara proposen una disjuntiva fal·laç. Des del sector del disseny ho volem tot, col·leccions i noves mirades encreuades. Les peces exhibides actualment feia una dècada que hi eren, temps més que suficient per renovar-les.

El talent d’Olga Subirós segur que les posarà en valor, però serà un altre, és clar. Per promoure el seu ric patrimoni aquest museu hauria d’obrir els seus dipòsits perquè fossin visitables de manera fàcil. Si des de la seva fundació la programació ha sigut patrimonialista i historicista, ara seria raonable i sa tenir una altra lectura. L’important és que totes dues, i la que vingui després, siguin d’alta qualitat. Diversos punts de vista sobre el patrimoni més enllà de l’icònic. Fem-li també confiança abans de jutjar. Si el pèndol gira, és que és viu.