Xapa sobre les xapes de Gaza als Oscars
Ho poden intentar a la dutxa, utilitzant un pot de Fructis com a estatueta: en el que triga a escalfar-se l’aigua (uns 45 segons, dels quals en perds 10 balbotejant) cal recordar-se de la tia àvia que et va dir que eres especial, de la parella, de l’equip tècnic de la pel·lícula, dels altres nominats, per després intentar remarcar l’emoció d’una idea memorable (i profunda) i a continuació treure-hi ferro amb un acudit.
Tot en el minutet escàs en què el semàfor canvia a vermell. Així que no és fàcil recollir un Oscar.
Només així m’explico que només un guanyador d’aquesta edició hagi recordat esmentar les gairebé 30.000 víctimes de la massacre a Gaza. Ho va fer Jonathan Glazer, al recollir el seu guardó per La zona de interés: es podria dir que va ser sospitosament equànime al posar en la mateixa balança les víctimes israelianes i palestines (quantitativament, per no entrar en altres consideracions, no pesen el mateix), però després va formular una idea valuosa. Que la seva pel·li sobre l’Holocaust (i moltes altres de similars) no parla d’una cosa que ja ha passat, sinó que intenta evitar que torni a passar (o denuncia, en aquest cas, que està passant).
Hi va haver una menció a la invasió d’Ucraïna (del responsable d’una pel·li ucraïnesa) o un elogi dels que lluiten "per la pau". Aquest tipus de mencions són similars a aquests eslògans adolescents que un enganxava a la carpeta de l’institut ("Imagina’t que hi ha una guerra i ningú hi va"), però, almenys, deixen constància que no som uns psicòpates impermeables al dolor aliè.
Una altra forma en què els actors i actrius es posicionen mínimament és amb la xapeta: ells se la posen a la solapa; elles tenen bastant més mèrit, perquè pincen el teixit caríssim d’algun disseny d’alta costura. Aquesta vegada gent com Billie Eilish, Mark Ruffalo o Riz Ahmed van lluir un pin amb una rodoneta vermella amb una mà d’"alto" i un cor negre dins. Calia estar informat per saber si era un fermall maçó o una xapa reivindicativa. Ho era: impulsada per Artists4ceasefire, demanava l’alt al foc a Gaza. Posar-se-la suposava un gest de mínim múscul moral i, no obstant, la van utilitzar molt pocs.
Ara ve una xapa sobre la xapa. La xapeta reivindicativa té una llarga tradició. A la novel·la Intercanvis David Lodge la defineix com "un gènere literari, a mig camí entre l’epigrama clàssic i la poesia lírica imaginista". L’autor fa sàtira amb això d’enganxar-se al cos proclames.
Notícies relacionadesA l’institut, fèiem el mateix: hi posàvem tot el que volíem que ens definís.
Però el cas és que les xapes són econòmiques, perquè són barates i perquè permeten mostrar un mínim de dignitat sense gairebé esforç. Que ni tan sols molts s’animessin a portar la rodoneta vermella amb el cor negre als Oscars evidencia que fins i tot aquest mínim esforç (per denunciar una matança amb pocs precedents a l’esdeveniment amb més repercussió del planeta) els semblava excessiu.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.