12-M, les eleccions incomprensibles

Tal vegada a Catalunya en Comú, davant el desconcert que viu el seu espai, hagin volgut llançar una lluminosa bengala ideològica per confortar les seves hosts. Fora el vici, fora el joc! Un missatge coherent amb el puritanisme progre que, per exemple, s’escandalitza que els restaurants tanquin tan tard a la nit. Però no pot ser només això. Ada Colau ha provat de posar-s’hi de perfil. Però ella és la cap dels Comuns. La meva aposta és que, si estigués encara d’alcaldessa de Barcelona o en el govern de Collboni, això no hauria succeït. No és estrany que Yolanda Díaz estigui desolada. Les seves amigues catalanes han aconseguit enviar a pastar fang també els pressupostos del govern que ella vicepresideix. Un desastre.

Després hi ha el president Aragonès, que és qui prem el botó de les eleccions. Podia haver continuat governant, malgrat el rebuig als pressupostos? Sí, per descomptat. De fet, la idea dels republicans era aprofitar al màxim els mesos que van de les passades eleccions espanyoles del 23 de juliol fins al final de la legislatura el 2025 per a engreixar-se políticament i electoralment. Però han fet el gran cop de volant. Les eleccions del 12 de maig salvaran els comptes autonòmics? No. Quan es formi el nou govern ja serà molt tard. A més, bé pot passar que el color polític de l’executiu hagi canviat. En conseqüència, el que farà el pròxim Govern serà posar-se a treballar en els pressupostos per al 2025. El mateix que faria Pere Aragonès si no hagués convocat eleccions. També sembla que els republicans no expliquen tota la veritat. Cal sospitar que ERC tem que quan toquin eleccions, el 2025, la seva situació electoral sigui pitjor que la d’ara (s’acosta un estiu d’una sequera tremenda). Precipitar les urnes i intentar quedar primers o segons, i que els déus els entreguin de nou el poder. Aragonès se somia fent un Pedro Sánchez: avanç electoral, resultat millor de l’esperat, pactes i... president!

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Una altra variable de l’avanç podria haver estat, apostaria que ho ha estat, la situació de Junts. Enxampar-los en fora de joc i amb Carles Puigdemont a Bèlgica. Que les eleccions siguin tan aviat obligarà l’expresident, si finalment es presenta, a ser un candidat a distància. No obstant això, en teoria, podria ser investit, atès que, aleshores l’amnistia ja hauria entrat en vigor. En teoria, perquè és inimaginable, vistos els antecedents, que els jutges no intentin entorpir i retardar el retorn de Puigdemont fins al límit de les seves forces. Fins a quin punt pot funcionar aquesta vegada que ell encapçali la llista de Junts? Aparentment, ERC considera que la figura de Puigdemont és encara capaç de galvanitzar una part important de l’independentisme i per això, entre altres raons, hauria avançat Aragonès els comicis al 12 de maig.

Catalunya viurà, fins al dia de les eleccions i segurament també després, en una voràgine imprevisible. Marejadora, aclaparadora. Es presentaran Clara Ponsatí, l’ANC i l’alcaldessa de Ripoll als comicis? Si ho fan, aquestes tres opcions polítiques sens dubte prendran vots a Junts i, en menor mesura, a ERC. Com poden descoratjar el cas Koldo -sobretot si acaba tacant Salvador Illa- i l’amnistia l’electorat socialista? Què passarà finalment amb Puigdemont? Per formar govern caldrà pactar, gairebé segur, però qui amb qui? Els ensurts i l’astorament que tenim a tocar resulten infinits.