Política ambiental
L’estiu de l’aigua embotellada
La pandèmia ens va deixar fora de combat fa quatre anys amb els pitjors pronòstics climàtics, però les polítiques ambientals que va dibuixar la crisi estan estancades
Quatre anys han passat de l’estat d’alarma decretat per la pandèmia, i en matins de cap de setmana, sortir al balcó silenciós fa encara una lleugera esgarrifança. Un miler de dies han passat com una arruga en el temps, i aquells moments d’ai al cor, carrers buits i restriccions han deixat una empremta inesborrable en tots els que els vam passar. L’empremta continua allà, però la certesa que tot canviaria, no. Més enllà del debat sobre la gestió sanitària, la propagació de la covid va arribar amb la crisi per l’escalfament global irreversible. Vam veure clar que s’han acabat els viatges amb avió a mansalva, sense remordiments i a preus baixos: la pandèmia estava altament relacionada amb la globalització i la crisi climàtica, la desforestació que permetia i permetrà la propagació de virus desconeguts i d’alta letalitat.
Però tornem a posar fre de mà en mesures urgents i necessàries, i aquesta mateixa setmana el sector aeri aixeca la mà davant una de les noves certeses derivades, la de l’impost al querosè per compensar les emissions, i ho ha fet apel·lant a l’impacte que tindria la seva aplicació sobre el PIB català, amb pèrdues aproximades de 724 milions d’euros i la destrucció de 5.000 llocs de treball a Espanya.
Només fa unes setmanes, la crisi dels agricultors, en peu de guerra per les mesures que volia imposar Europa per frenar l’ús de pesticides amb el consegüent prejudici per als comptes del castigat sector europeu va obligar una retirada en tota regla del pla.
Notícies relacionadesUn altre dels records que més associo a l’estat d’excepció és el del rentat frenètic de mans dels primers dies. Molt al principi ens vam llançar a fer servir guants de plàstic d’un sol ús, en vam comprar caixes i caixes. Ens rentàvem les mans amb fúria, al principi, després vam aprendre a taral·lejar La macarena amb la rutina d’higiene, o una lletania, l’Ave Maria.
La sequera no era llavors un problema amenaçador, els microplàstics no eren temibles, però encarar ara un estiu que pot arribar sense aigua potable i amb garrafes d’aigua embotellada en plàstic ens tornen a col·locar en una casella de sortida de massa coses, com si correguéssim sense moure’ns del lloc i si paréssim un segon retrocedíssim en aquesta gran carrera de la humanitat, el llegat de vida per a les futures generacions.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
