Secreta i diabòlica mania
Hi ha poques societats com la literària a l’hora de crear expectatives, de construir mites o elaborar tòtems que es van estenent de generació en generació. Més enllà de les novetats literàries del moment, hi ha fantasmes que deambulen, any rere any, per l’escenari de la literatura catalana. Quan deixen de ser esperits que vaguen i es converteixen en realitats tangibles, aleshores, l’esclat d’eufòria de la comunitat és ensordidor. O això em sembla, tot i que haurem de reconèixer que l’abast de la cridòria és reduït. Concentrat en els acòlits, sí, però al mateix temps amb una onada expansiva que es fa present no només en els ambients connaisseurs, sinó en tota la cultura i, de rebot, en un manera d’entendre el país.
Parlo, per exemple, d’unes conferències dictades per Gabriel Ferrater que havien corregut per les facultats de filologia mecanografiades i que es van acabar publicant com Déu mana. O en l’estudi profund de Josep Carner que va escriure el poeta i que fa poc que ha vist la llum a Papers sobre literatura. O parlo, ja que citem Carner, de l’edició completa, detallada, filològicament impecable, necessària, que el professor Jaume Coll fa anys que està enllestint i de la qual, per ara, només n’hem pogut llegir un volum.
Un altre diamant que sabíem que existia, però que encara romania al fons del jaciment, sense polir, és la biografia de Josep Pla que Xavier Pla, professor de la Universitat de Girona (i sense parentiu amb l’escriptor) estava fabricant des de fa almenys dotze anys. De fet, més: posem-n’hi una trentena!, perquè Xavier Pla va llegir la seva tesi Josep Pla. Ficció autobiogràfica i veritat literària el 1996. Aquell treball inicial, i els que van venir després, com els estudis sobre el Quadern gris, són els fonaments de la novetat literària més esclatant d’aquest any. Com a mínim. Un cor furtiu, aquell diamant que, ara sí, ja és a les joieries (diguem-ne així, de les llibreries) té 1.536 pàgines i és l’intent, reeixit, de desemmascarar Pla, és a dir, d’ensenyar totes les màscares que va fer servir en la seva fixació per "aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure, a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida". Els que han llegit sencer aquest "cor furtiu" (i no és una empresa fàcil: implica rigor i dedicació intel·lectual), diuen que ens pensarem que es tracta d’una novel·la, perquè és el fris d’un segle a través del qual deambula, conspira, passeja, observa i escriu Josep Pla. Aquella tesi inicial era dedicada al professor Modest Prats. Justament ell rememorava així una conversa històrica entre Pla i Joan Coromines, el dia que el filòleg eminent havia anat a lliurar a Pla el primer volum del seu diccionari. "Senyor Pla", va dir Coromines, "vostè és el mestre de la literatura catalana, catedràtic i símbol de catalanitat, i jo voldria que això es digués ara amb aquelles lletres que no s’esborren". I Pla va contestar: "No digueu coses així. Vós sabeu que la literatura té alts i baixos, va i ve". Xavier Pla ha indagat en aquesta vie ondoyante i n’ha fet un monument.
