Les ‘carícies’ de les paraules

No és un concepte nou. A la mateixa França una lingüista, Marie Treps, va publicar el 2011 un llibre amb aquest evocador títol: Les paraules-carícies. Petit inventari afectuós. Es tracta, no obstant, d’un concepte que avui es troba a faltar, tant en les relacions personals com a l’espai públic. Les paraules que utilitzem formen part de les bones maneres, és a dir, l’intangible previ per preservar la convivència i la civilitat. Quants conflictes en el terreny familiar, tant en les relacions de parella com en la relació amb els fills, podrien evitar-se cuidant el llenguatge, utilitzant les carícies de les paraules, en moments de crisi.

Els nens, per exemple, no fan el que els seus progenitors els diuen que facin sinó allò que els senten i els veuen fer: el seu futur com a adults estarà més marcat pels comportaments que hagin observat, començant pel bon ús de les paraules, que pels ensenyaments que hagin rebut. Si les paraules-carícies són útils per afrontar les crisis interpersonals, idèntic argument és extrapolable a l’espai públic. El llenguatge dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials, dels responsables públics, pot contribuir a augmentar el volum del soroll ambiental, sobretot en moments de crisi, o pot apaivagar-lo. No es tracta d’evitar la discrepància, la controvèrsia, consubstancial al caràcter plural de les nostres societats, sinó d’expressar-la cuidant les paraules que utilitzem.

Aquest és un dèficit que s’observa també en el llenguatge polític: l’adversari convertit en enemic, no saber administrar les victòries ni encaixar les derrotes, la desqualificació i l’insult. Es troba a faltar, per contra, la crítica raonada i la ironia, la salvaguarda de les relacions personals i del respecte mutu. Molts polítics invoquen sovint la tolerància, però no ho fan en el sentit en què la va definir el filòsof escocès David Hume, és a dir, la virtut per desterrar tot tipus de dogmatisme. La tolerància, a la pràctica, és el contrari del respecte: es tolera l’altre, el que discrepa, esperant que acabi pensant com nosaltres.

Que cadascú hi posi noms i cognoms. Aquests comportaments en el debat públic, quan s’encadena una campanya electoral darrere l’altra, no només allunyen els ciutadans de la política, la forma civilitzada de resoldre els conflictes, sinó que contribueixen a alimentar la desafecció per la cosa pública i encoratgen l’antipolítica: el populisme de tot signe i bandera, és a dir, les respostes simples als problemes complexos. És urgent, començant per la política, que es desterri el llenguatge agressiu i es recuperin també les carícies de les paraules.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En una democràcia, el debat públic no pot construir-se des de la desqualificació permanent de l’adversari. Es necessiten espais de trobada, consensuals, en els quals deixar lloc per al diàleg, la negociació i l’acord. En el debat polític passa com a l’espai aeri: els avions no es poden enlairar quan les condicions de vol estan sota mínims. Tampoc la política, la gestió dels assumptes públics, la salvaguarda de l’interès general, el respecte del pluralisme i les minories poden desenvolupar-se quan el soroll fa impossible que s’escoltin les propostes, el debat contradictori, d’uns i d’altres.

La societat espanyola va donar un exemple de civilitat en els temps de la pandèmia. De segur que, en moltes famílies, les carícies de les paraules van servir per atenuar aquell període de tancament i per fer més suportable la desaparició d’algun dels seus pròxims. Els líders polítics afronten ara una profunda crisi d’institucionalitat i, per posar-hi remei, haurien de començar per cuidar el seu llenguatge.