La tribuna
La mutilació genital femenina
Per a vergonya de tothom, hi ha ni més ni menys que 230 milions de nenes i dones al món que han patit l’ablació, un 15% més que el 2016
Ens creiem que vivim al segle XXI fins que veiem les brutalitats que es produeixen a Gaza, a Ucraïna i amb molts milions de dones al món. ¿Estem progressant?
Confesso que soc el primer sorprès per escriure sobre aquest tema, però m’ha escandalitzat que a Gàmbia, gairebé davant les Canàries, el Parlament hagi decidit estudiar la legalització de l’ablació, que s’havia prohibit el 2015 per una llei l’observança de la qual es va topar amb l’oposició de líders religiosos i d’un sorprenent 75% de l’opinió pública, incloses dones. Costa creure-ho però és així.
L’ablació es coneix tècnicament com a mutilació genital femenina (MGF) i consisteix a treure, per raons no mèdiques, totalment o parcialment el clítoris i els llavis menors de la vulva, tot i que en casos extrems es poden arribar també a cosir els llavis majors, cobrir uretra i bufeta i deixar només un petit orifici per orinar i menstruar. Es practica amb instruments primitius i bruts i les seves conseqüències freqüents són dolors, infeccions, impossibilitat de tenir relacions sexuals o de disfrutar-les, complicacions al donar a llum i, fins i tot, la mort.
Aquesta barbaritat forma part de la tradició de 29 països des del sud-est asiàtic (Indonèsia) fins a l’Orient Mitjà i, sobretot, el Sahel, des de Djibouti a Mauritània, i afecta milions de nenes i dones. L’origen d’aquesta pràctica se situa en creences religioses que idealitzaven la virginitat a l’Egipte dels faraons, ja que han aparegut mòmies del segle V aC que havien patit aquesta operació, i al Museu Britànic hi ha un papir grec, datat l’any 163 aC, que diu que a l’est del mar Roig "es tallaven les dones a l’estil egipci". Encara avui a Egipte, on l’ablació manté un aclaparador suport del 87% (com Putin a Rússia) se la coneix com "la circumcisió faraònica". Se sap, així mateix, que a l’antiga Roma se sotmetien algunes esclaves a aquesta operació, per impedir-los el coit i l’embaràs i això els feia arribar a preus més alts al mercat. En segles posteriors, la pràctica es va estendre cap als països del Sahel seguint les rutes de mercaders àrabs a la recerca d’esclaus i així va arribar a les costes occidentals de l’Àfrica i, en concret, a Gàmbia, país que ha motivat aquestes línies.
Fa anys que l’ONU lluita contra la MGF per considerar que viola els drets humans i el 1995 es va reunir a Beijing una Conferència internacional per procurar la seva progressiva eliminació. També l’UNICEF (agència onusiana per a la infància) treballa en el mateix sentit. I per contra, la pràctica no només continua, sinó que creix perquè la població ho fa més de pressa que els esforços per acabar amb ella i avui, per a vergonya de tothom, hi ha ni més ni menys que 230 milions de nenes i dones al món que han patit l’ablació, un 15% més que el 2016. Perquè es facin una idea, aquesta xifra és igual a la totalitat de nenes i dones que hi ha a tota la Unió Europea. ¡Una barbaritat!
Les raons de la seva pervivència s’han de buscar en convencions socials i culturals que la consideren una adequada preparació per al matrimoni, ja que garanteix un comportament sexualment adequat per part de la dona; en ideals molt difosos de decència i feminitat; en rituals culturals sacralitzats pel pes de la tradició; en el suport de líders religiosos; i en el suport a estructures patriarcals de poder que neguen a la dona poder de decisió sobre el seu propi cos... La qual cosa ha sigut assumida per moltes dones que, en la seva ignorància, recolzen la pràctica en més percentatge que els homes. El fet que la prohibició, allà on existeix, es presenti intencionadament com una imposició neocolonialista d’Occident tampoc ajuda a erradicar-la. Potser la raó més poderosa per al seu manteniment és la convicció popular que l’ostracisme social és pitjor que les sancions legals, allà on n’hi ha, ja que els pares temen que a les seves filles se’ls faci el buit i no es casin si no segueixen la tradició.
Avui, la MGF gaudeix d’un suport social del 97% a Guinea, 93% a Djibouti, 90% a Sierra Leone, 89% a Mali, 75% a Gàmbia, 69% a Mauritània... Són xifres aterridores, que mostren que queda encara molta feina per endavant. Ens creiem que vivim al segle XXI fins que veiem les brutalitats que es produeixen a Ucraïna, a Gaza i amb molts milions de dones al món. ¿Estem realment progressant? Hi ha raons de sobra per estar escandalitzat. I entristit.
